Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘sabiessa popular’

M’he quedat parat amb Quora!  Trobo que és i serà un eina inprescindible per a tots nosaltres, per a tots aquells que estan immersos en el dia a dia de Internet.

Perquè us preguntareu? Intentaré explicar i aclarir de que va aixó de Quora.

Quora és una plataforma social integrada de persones que amb les seves preguntes i respostes donen i reben coneixement. Coneixement que socialitzat esdevé saviesa.

El “quit” està en que a una pregunta (X) pots trobar   N respostes d'(X), on totes aquestes respostes poden ser editades i contrastades per d’altres com tu!, A més la plataforma s’assegura que no hi hagin preguntes duplicades i manté la qualitat força elevada de tot el contingut.

Torno a dir que crec que serà un eina important en les nostres vides 2.0, digitals o com li volgueu dir;  Si més no a nivell professional pot esdevenir un eina clau a les empreses,  ja que el “KnowHow, Knowledgement, Expertise, etc…”  que elles disposin esdevindrà coneixement per tots.

Alhora la compartició d’aquest coneixement suposarà beneficis socials per a les empreses ja que millorarien el “branding”. També cal tenir en compte que aquesta informació/coneixement  pot esser utilitzat per a la realització d’estudis de mercat, de competencia, com a eina per a difondre ajuda als clients o com a simplement  “Servei d’atenció al client/usuari”.  En aquest ultim cas es on veig que més es poden beneficiar ja que al no tenir limit de caracters com (Twitter) poden donar un servei acurat i sense limitacions.

Una pega… De moment només està disponible en Anglès, però dubto que s’allargui molt aquesta circumstancia ja que tan el “mercat” Castellà, Català  així com d’altres… està pressionant per que això canviï.

Read Full Post »

El mando de Wii podría ayudar a personas con movilidad reducida a manejar un ordenador gracias al Proyecto Wiimo. Según publica el Servicio de Información y Noticias Científicas en su página web, se trata de una tecnología desarrollada por dos alumnos de la Universidad de Burgos como proyecto de fin de carrera.

El Proyecto Wiimo, creado por los estudiantes Álvaro Arbaizar y Fernando Ibeas y dirigido por el profesor universitario Pedro García Ortega, consiste en un software que aprovecha las tecnologías inalámbricas del mando de la consola de Nintendo para conectarlo a una pegatina de un centímetro cuadrado que se coloca en la parte del cuerpo que el usuario sea capaz de mover.

Mediante un sistema de infrarrojos y bluetooth, y sin que sea necesario que la pegatina esté situada frente a la pantalla del ordenador, el adhesivo transmite los movimientos que el usuario haga con la parte del cuerpo que es capaz de mover al puntero del ratón en la pantalla.

Entre las principales ventajas de este sistema frente a otros ya existentes destaca el que se trate de una tecnología sin cables que no limita aún más la movilidad del usuario con pesos extras. También es importante el que para acceder a alguno de los iconos de la pantalla con el puntero no sea necesario ‘clickar’ en él, si no que basta con detenerse sobre él unos segundos.

El director del proyecto destaca de Wiimo el que tenga un destinatario claro “que lo valida y lo dota de utilidad”. Y es que una de sus primeras aplicaciones ha sido en personas que presentan una discapacidad motora muy grave, pero conservan su inteligencia y mantienen restos de movilidad voluntaria.

En concreto, por el momento se han beneficiado del sistema dos alumnos de la Asociación de Padres de Personas con Parálisis Cerebral. Uno de ellos ha sido capaz de manejar una silla de ruedas eléctrica disponiendo de movilidad sólo en una mano, gracias a Wiimo.

Read Full Post »

Des de Tiresias fins a Hawkings, passant per Beethoven, la discapacitat ha estat una part integral i important de la història de la humanitat, en els seus mites, en les seves ciències, en les seves arts.

Aquests tres noms no són més que la punta de l’iceberg d’un fenomen que provoca sensacions oposades en la nostra societat: l’existència d’individus diferents que són tradicionalment catalogats per l’origen mèdic de les seves diferències i menyspreats pel llenguatge que els adjectiva.

Els individus que han pertangut i pertanyen a aquest col·lectiu s’han vist obligats a viure sempre com una minoria destinada a ser els herois (en la seva minoria) i paries sense casta (en la seva majoria) d’una societat en la qual no sempre hi ha hagut castes.

Herois i paries s’han vist condemnats a viure en una societat que ha tingut sempre una actitud incoherent respecte a la seva existència, ja que mentre els seus éssers més propers els volien, la societat els relegava com a individus inútils; ciutadans de segona que havien de romandre en aquesta cantonada social dels infeliços, els malalts, els paries.

Així, en aquesta posició de volguts, però no desitjats, i amb l’eterna esperança d’una cura que mai arribarà per a tots/es, les persones amb discapacitat han anat assumint el seu rol en la societat moderna, en la qual formen part d’una més de les moltes minories, però amb una peculiaritat: no existeix ningú que pertanyi a aquesta minoria que vulgui pertànyer a ella, perquè és, pel que sembla, font d’infelicitat segura.

D’aquesta manera, totes les persones amb discapacitat hem anat a parar a un gueto en el qual ningú vol entrar i del que tothom vol sortir amb l’esperança de la curació pròpia, inconscients que la discapacitat estarà sempre aquí.

Les raons que motiven aquest desig de sortir del gueto, de la casta dels paries sense casta, semblen òbvies a priori , no obstant això requereixen una anàlisi profunda per a la seva millor comprensió per part de la societat, de la qual les persones amb discapacitat formem part, i per poder trobar raons que alimentin l’autoestima de les persones que tenim alguna discapacitat.

Aquesta anàlisi ho podem realitzar en els següents eixos fonamentals:

  • La tradició judeocristiana
  • La felicitat inassolible
  • El mite medico-científic
  • La teoria de les minories
  • El disseny social

En la tradició religiosa del món occidental, una persona amb discapacitat és un malalt al que la ciència no ha pogut guarir, per la qual cosa l’actitud a adoptar davant ell o ella és la compassió i la pietat pel malalt incurable. Fa dos mil anys, alguns van tenir sort, ja que Jesucrist, per demostrar que era fill de Déu va fer alguns miracles i va guarir a uns pocs. Avui dia, el Papa no té aquest poder per fer miracles, per la qual cosa les persones amb discapacitat només podem esperar que ens guareixi la ciència, tret que Déu enviï a un altre fill a guarir-nos, i aquesta vegada haurà de ser de forma massiva, ja que hi ha moltes més persones amb discapacitat.

Per a nosaltres, malalts incurables, hi ha condescendència, comprensió, pietat i molta ajuda a nivell personal i, per descomptat, l’estatus de fills de Déu que ens iguala a la resta dels éssers humans i ens concedeix el dret a la vida.

Aquest estatus té, per tant, un doble vessant, d’una banda la d’ajudar-nos i igualar-nos a la resta dels homes i per l’altre la d’encasellar-nos com a ser éssers dignes de condescendència que no poden abandonar la seva posició.

Aquesta dicotomia inunda el pensament contemporani i és responsable de la divisió entre “nosaltres” i “ells”, que també està present en aquest article, adornant i donant cobertura a una posició ambigua que és l’arrel d’alguns dels mals que sofreix el col·lectiu de persones amb discapacitat.

Lluitar contra dos mil anys d’història no serà tasca fàcil, però és un dels objectius d’aquest article. És imprescindible abandonar el concepte de malalt incurable i les seves paraules associades: invàlid, minusvàlid, subnormal, inútil, etc. i afrontar la modernitat amb altres conceptes: la igualtat de drets, l’acceptació social i la no discriminació, per poder encarar un futur en el qual se’ns tingui menys pena i s’ens garanteixi millor la nostra igualtat de drets.

La felicitat inassolible

La cultura occidental viu en l’eterna persecució de la felicitat, utilitzant per a això manuals o cànons diversos entre els quals es troben el manual cristià de l’amor i el concepte tradicional de la riquesa i el poder, als quals a l’últim segle s’ha unit el consumisme com a pilar bàsic.

Avui dia, la “guia ràpida” de la felicitat del món occidental inclou un variat ventall d’idees i objectes entre els quals podem incloure la salut, la família, l’amor, el cotxe, la rentadora, el televisor, el rentaplats, l’ordinador, la Nintendo, la roba de marca, el cos “Danone”, la fama, la glòria i el triomf social, sense que hi hagi una clara prioritat entre totes aquestes coses i moltes altres no esmentades.

Com es pot observar, la discapacitat, associada tradicionalment a la falta de salut i que a més és impediment per a la fama i la glòria, la bellesa i el triomf social (excepte en el cas dels nostres herois), sembla ser un clar impediment per accedir a la felicitat, del que s’infereix automàticament, que les persones amb discapacitat no serem mai felices, i només aconseguirem la felicitat si deixem de tenir una discapacitat.

L’error que crec que cometem és fonamental: la felicitat és un concepte subjectiu, individual que ve derivat de la percepció que un individu té de les seves circumstàncies, no de com són aquestes “objectivament”.

La interminable llista de requisits a complir no porta necessàriament a la felicitat, que genera un camí infinit de recerca que entreté a l’home. El truc per apropar-se a la felicitat està, tal com es descriu en el conte de l’home que no tenia camisa, a reduir la llista de requisits.

Per a aquest procés d’eliminació de requisits, la discapacitat pot ser una eina important, encara que arribar a aquesta situació requereix un important esforç de reflexió

No és la meva intenció preconitzar que la discapacitat ens apropa a la felicitat, sinó aportar una reflexió diferent que ens permeti apreciar el que veritablement passa. La discapacitat, encara que no ho sembli, és un element neutre a l’hora de buscar la felicitat, i es pot dir sense por d’equivocació que algunes persones amb discapacitat siguin possiblement de les més felices d’aquest món. És més, les persones amb discapacitat formen un col·lectiu que provoca una certa dosi de felicitat a aquells que els ajuden dia a dia.

El mite mèdico-científic

En la societat moderna, en la qual s’han aconseguit grans avanços científics i tècnics, la ciència i el coneixement mèdic-científic semblen no tenir límits. Les insuficients victòries que s’han aconseguit al món mèdic, si les comparem amb les eternes derrotes, fan que totes les persones amb discapacitat i la societat miren amb esperança aquest camp d’activitat com a mitjà d’eradicar el problema de la discapacitat, de manera semblant a com els avanços tecnològics semblaven prometre una solució a la pobresa.

Sembla increïble que amb les noves tècniques d’explotació agrícola, les modificacions genètiques de les plantes, els nous cultius, etc. hi hagi encara tanta gana al planeta terra i, no obstant això, és un fet i segurament ho seguirà sent, perquè no és només un problema tecnològic, sinó també un problema d’estructures socials, culturals i econòmiques. D’altra banda, si la riquesa creix per què no disminueixen els índexs de pobresa?

Un dels motius és que apareixen noves formes de pobresa, de manera que cada avanç, comporta una reculada.

El mateix passa amb el model mèdic. L’esperança de vida augmenta, però arribem al final de la nostra vida amb més discapacitat. Si l’autor d’aquest article hagués tingut un cop similar fa un segle, no seria una persona amb discapacitat, seria una persona morta. Fent aquest senzill raonament es pot observar que en l’avançar de la ciència, pel que fa a la medicina, la discapacitat no desapareix, simplement canvia.

Per molt que les investigacions genètiques avancin, tampoc ens trauran d’aquest solc. I crec que no m’equivoco quan afirmo que els genetistes estan cometent el mateix error que els físics a principis del segle XX; quan creien que ja començaven a saber-ho tot, es van adonar que molt del que sabien ja no valia i que començava una nova era d’investigació.

La història em dóna la raó i crec que en el futur també ho farà, a més sóc partidari de desmitificar la ciència a partir de que la realitat incontestable que la discapacitat és inherent a la humanitat i no desapareixerà.

No vol això dir que no hi haurà persones la discapacitat de les quals es pugui guarir (comença a passar amb els miops), sinó que presa en el seu conjunt, en la societat sempre hi haurà persones amb limitacions físiques, psíquiques, d’audició i de visió.

Tampoc es pot negar que l’origen dels problemes de les persones amb discapacitat tingui una dimensió mèdica . Però problemes de salut o deficiències en el funcionament del nostre cos les tenim tots i els veritables problemes de les persones amb discapacitat comencen quan aquests problemes de salut o aquestes deficiències comencen a afectar la seva dimensió social . Ser gras ha significat un problema per a mi durant molt de temps, no obstant l’obligació de traslladar-me en cadira de rodes, m’aporta una discriminació permanent en el transport, l’entrada a edificis, els meus desplaçaments per les ciutats, etc. Per tant el meu problema, com a persona amb discapacitat, no està en la dimensió mèdica, el meu problema, el nostre problema, és un problema social , d’integració, de drets, de discriminació. Si el problema és social, la solució ha de ser per tant una solució social.

La teoria de les minories

Fa pocs anys vaig tenir l’ocasió d’escoltar durant uns breus minuts d’un programa de televisió a l’Abbé Pierre, capdavanter dels Drapaires d’Emaús. En un breu espai de temps va exposar de manera demolidora el que he denominat la “teoria de les minories”. Segons l’Abbé Pierre, després de la guerra mundial, la majoria de la població era pobra, per la qual cosa tots eren molt solidaris amb el qual estava pitjor. Amb el pas del temps, el nivell de vida va pujar i a dia d’avui només el 6% de la població és pobra, per la qual cosa aquesta minoria és ignorada per la majoria, senzillament perquè no està a prop i a més es fan esforços inconscients per mantenir-la lluny. Aquesta diferència de nombres genera per tant distància, la qual cosa al seu torn genera indiferència. D’aquesta manera, les borses de pobresa es veuen agreujades per l’omissió d’acció de la majoria.

Aquesta omissió d’acció de la societat, generada per la distància de ser minoria és la responsable de la major part de la discriminació que sofreixen les persones amb discapacitat. Poques persones són conscients dels problemes que, per exemple, té una persona sorda per accedir als mitjans audiovisuals, per la qual cosa no s’adopten mesures per eradicar el problema.

Observi’s que quan parlem de la societat, no s’estan establint dos bàndols, sinó que la major part de les persones amb limitacions físiques participa també de l’omissió anteriorment esmentada.

El descuit social de les minories es pot prendre com alguna cosa bastant natural en qualsevol societat i tradicionalment correspon a la minoria fer valer els seus drets i reivindicar les seves necessitats, tasca que ha estat desenvolupada amb un cert èxit en els últims anys a Espanya pel moviment associatiu, liderat pel poder econòmic de l’ONCE.

No obstant això, amb l’envelliment progressiu de la població i el conseqüent accés a la discapacitat d’una banda cada vegada major de la societat, aquesta omissió d’acció s’està convertint en un oblit perillós d’una societat que sembla narcotitzada amb el present i poc conscient del seu futur immediat, el qual sembla irreversible l’augment gradual del nombre de persones amb limitacions auditives, de visió, físiques i d’aprenentatge. I en el qual la minoria de les persones amb discapacitat té moltes paperetes per convertir-se en la més gran de les minories.

El disseny social

Tradicionalment, la societat humana s’ha enfrontat a la naturalesa per poder sobreviure i ha estat lligada a ella en tot el que afectava a l’organització de la seva vida.

La naturalesa resulta en efecte bastant poc bondadosa amb les persones amb discapacitat, que s’enfronta a ella en inferioritat de condicions. Caçar, conrear, cuidar bestiar, etc. són tasques difícils per a persones amb limitacions físiques, de visió, d’audició o d’aprenentatge.

No obstant això, la vida moderna transcorre per altres rumbs. Els nens fan visites a granges escola per aprendre que la carn i els ous no es fan en els hipermercats, i es preocupen més per l’última aventura del super-heroi de moda que pel clima i la seva incidència en les collites.

En definitiva, vivim en una societat en la qual la major part de les coses que ens afecten les ha construït el propi ésser humà, últim responsable del món en el qual vivim. Des dels habitatges fins al ciberespai, passant pels llibres, les lleis, les escoles i els mitjans de transport, l’home dissenya l’entorn en el qual viu, així com els seus serveis, els seus reglaments i els seus models socio-econòmics. Es dissenya i construeix per a l’home per l’home.

Després de segles d’avanços i reculades, de paus i guerres, de construcció i desconstrucció, la humanitat i especialment el món occidental afronta el segle XXI amb models socials assistencials establerts després de la Segona Guerra Mundial, amb 50 anys d’experiència a la Declaració dels Drets Humans, amb tecnologia avançada, amb una societat de l’oci i la tècnica i amb un preocupant buit d’idees i una esclavitud preocupant dels vots, a l’hora de dissenyar el món en el qual viuran els nostres descendents.

És aquest un bon moment per parar-se a pensar en com serà la societat futura i de fer una petita reflexió de qui la formarà, cenyint-nos al món occidental i segurament extrapolable a d’altres parts del planeta.

Sembla evident que cada vegada vivim més temps, amb una espectacular pujada de l’esperança de vida en les últimes dècades. D’altra banda, la conformació de la Unió Europea i la caiguda del Mur de Berlín, han dotat d’una inusitada estabilitat a l’àmbit europeu.

La societat tecnificada i el model assistencial i les tècniques anticonceptives han fet disminuir la taxa de natalitat, obligant a recórrer a la immigració per sostenir les taxes de desenvolupament econòmic sostingut. També els avanços mèdics han col·laborat intensament en l’increment del nombre de persones amb discapacitat.

Tenint en compte tot això i simplificant una mica, és fàcil preveure que la nostra societat estarà formada d’aquí a 30 anys per moltes persones majors, moltes persones amb discapacitat i molts immigrants.

Per tant hem d’adaptar el model de societat a les necessitats d’aquests col·lectius, dels quals formarem part. Les nostres lleis, edificis, ciutats, serveis, ciberespai, centres de formació, de treball, d’oci i turisme han de ser dissenyats i modificats per al model de societat que tindrem.

Una societat diferent de la qual hem tingut fins ara, una societat construïda i concebuda per a tots els seus individus, tenint en compte totes les seves necessitats i totes les seves limitacions. Una societat en la qual les persones amb discapacitat s’integrin amb naturalitat desconeguda fins ara per l’home.

Herois i paries

Tal com hem analitzat en aquest text, gran part de la tradició de la humanitat perjudica la nostra existència com a col·lectiu. Sempre hem estat persones malaltes, sense cura, sense possibilitat de ser felices, vivint en una societat que s’avergonyeix de nosaltres i que desitja l’eradicació d’aquest tipus de misèries. La nostra única esperança sembla que serà que la ciència avanci i ens guareixi, o bé esdevingui un miracle de Déu.

A més, els intents d’eradicar-nos per la via violenta, seguint els corrents eugènics del món occidental del segle passat no només van fracassar, sinó que han generat un càrrec de consciència en la societat, de manera que busca remeis menys violents com anticipar la nostra discapacitat abans de néixer per estalviar-nos aquesta trista existència que portem.

Sent aquest el nostre col·lectiu qui pot desitjar pertànyer a ell? qui no desitjaria sortir d’ell? Qualsevol persona amb dos dits de front odia estar així i busca vies de fuita. El camí més conegut és el dels herois, aquells que se sobreposen a tot i aconsegueixen fer-se un buit, són vistos com a iguals i fins i tot són admirats per haver estat capaços d’haver superat tanta dificultat. La història està plena d’aquests casos: Theodor Roosvelt, Stephen Hawkings, el mestre Rodrigo, Beethoven, Stevie Wonder, etc. són personatges que tenen un nom propi en el llibre de la història. Però… i la resta? La resta som paries de luxe de la societat. Pertanyem a una casta que porta anys intentant eliminar la nostra permanent discriminació, i que ha aconseguint un cert progrés i millora de les seves condicions de vida en la societat.

Aquesta lluita, no obstant això, ha mancat d’ideologia, de pensament, de reflexió profunda sobre la gènesi de la nostra idiosincràsia. Ha arribat el moment d’oblidar-nos de l’origen de la nostra discapacitat i de la seva dubtosa futura curació, per afrontar amb dignitat la nostra posició, intentant canviar segles d’història i buscar la plena consecució de la igualtat de persones i drets.

És el moment de dissenyar un nou model de societat en el qual tots siguem benvinguts, acceptats com a iguals i com a persones que aportem la nostra diversitat.

Ha arribat l’època de l’autoestima, de sentir que des de la ceguesa, la sordesa, la cadira de rodes, els problemes d’aprenentatge, en suma, des de la diversitat, es pot aportar amb orgull un model de construcció social en el qual tots estiguem en condicions d’igualtat, i en el qual la felicitat sigui possible, si ho és, per a tots sense distinció.

M’atreveixo a assegurar que aquesta diversitat és bona i aporta beneficis a la societat. Com a mostra un botó: el correu electrònic, mitjà de comunicació que utilitzen avui milions de persones, es va inventar per poder-se comunicar amb una persona sorda.

No per això s’ha de renunciar a la millora individual, ni tan sols a la pròpia curació, d’igual manera que el pobre sempre aspira a millorar les seves condicions econòmiques. La lluita ha de ser més social, més col·lectiva, amb la seguretat que les millores obtingudes redundaran en el benefici de tota la societat, en la qual no hi hagi paries i no es necessitin herois.

Conclusió

Per finalitzar, m’agradaria derivar una breu llista de conclusions sobretot l’escrit anteriorment i en les quals crec fermament:

  • La discapacitat no desapareixerà, encara que pot canviar.
  • La seva existència és beneficiosa per al conjunt de la societat.
  • La discriminació és la causa principal dels problemes de les persones amb discapacitat.
  • Cal canviar la mentalitat de tota la societat, inclosa la de les persones amb discapacitat per aconseguir un nou model social.
  • Encara que a cap de nosaltres ens agrada tenir una deficiència, i a tots ens agradaria no tenir-la, podem i hem d’acceptar amb orgull la nostra situació i lluitar pels nostres drets.
  • Que aquest text serveixi per revifar alguns i per despertar a d’altres que en la seva inòpia considera que ja esta fent prou!.

Read Full Post »

A la pregunta:  És l’Infern exotèrmic ( desprèn calor ) o endotèrmic ( l’ absorbeix ) ?

Un estudiant va respondre el següent:

“En primer lloc, necessitem saber en quina mesura la massa total de l’Infern varia amb el temps. Per a això hem de saber a quin ritme entren les ànimes a l’Infern i a quin ritme en surten. Tinc, no obstant, entès que, una vegada dins de l’Infern, les ànimes ja no surten d’ell. Per tant, no es produeixen sortides. En  quant a quantes ànimes entren, vegem el que diuen les diferents religions: la majoria d’elles declaren que si no pertanys a elles, aniràs a l’Infern. Atès que hi ha més d’una religió que així s’expressa i que la gent no pertany a més d’una, podem concloure que totes les ànimes van a l’Infern. Amb les taxes de naixements i morts existents, podem deduir que el nombre d’ànimes a l’Infern creix de forma exponencial.

Vegem ara com varia el volum de l’Infern: segons la Llei de Boyle, perquè la temperatura i la pressió de l’Infern es mantinguin estables, el volum ha d’expandir-se en proporció a l’entrada d’ànimes.

Hi ha dues possibilitats:

– Si s’expandeix a una velocitat menor que la d’entrada d’ànimes, la temperatura i la pressió pujaran fins que l’Infern es desintegri.

– Si l’Infern s’expandeix a una velocitat major que la de l’entrada d’ànimes, la temperatura i la pressió disminuiran fins que es congeli.

Quina possibilitat és la veritable? Si acceptem el que em va dir  l’Anna en el meu primer any de carrera (“farà fred a l’Infern abans que em fiqui al llit amb tu”), i tenint en compte que em vaig ficar al llit amb ella ahir a la nit, la possibilitat número 2 és la veritable i, per tant, donarem com a cert que l’Infern és exotèrmic i que ja està congelat.

El corol·lari d’aquesta teoria és que, atès que l’Infern ja està congelat, ja no accepta més ànimes i està, per tant, extingit, deixant al Cel com a única prova de l’existència d’un ésser diví, la qual cosa explica per què l’Anna no parava de cridar ‘Oh Déu meu!’

Aquest estudiant va ser l’únic que va treure excel·lent.

Read Full Post »

Art

He trobat a la pàgina del Buenafuente quelcom que m’ha deixat estorat. Jo ja havia vist muntatges d’aquets que amb una camara i uns quans clicks de playmobil feien una historieta prou divertida o engoxant com per a que a mi personalment m’agradés. Però en aquest cas, estic bocabadat… L’artista en questió es el BLU i en aquest video el trobareu fent  meravelles.

Read Full Post »

Només els pobres tenen coses

Santiago Alba Rico

A la nostra vella casa de pedra, en un poblet prop de Madrid, teníem una parra que s’havia enfilat durant dècades, agafada al mur, per a desplegar sobre del balcó la seva ombra dolça de fulles i raïm. Un dia, ja no la hi vam trobar: al peu de la paret dolorosament nua s’alçava un monyó diminut serrat amb violència, fonament vegetal tristíssim de la catedral enderrocada. En veure’ns, un dels veïns se’ns va acostar per a explicar-nos amb naturalitat, gairebé amb retret:

−Era un destorb. M’he comprat un cotxe nou més gran, i em calia maniobrar molt per a entrar en el vostre carrer. A més, m’exposava a què la parra me’n ratllés la carrosseria. Així doncs, l’he talada. I era dura, la maleïda: he hagut de suar de valent per a tallar-la.

Gairebé ens demanava que li agraíssim l’esforç. Tan improcedent li semblava que un arbre obstaculitzés el camí d’un cotxe, i tan natural aquesta jerarquia, que no podia imaginar la nostra contrarietat ni la nostra còlera. Entre cotxes, la lluita hauria estat potser igualada, però entre un cotxe nou i una excrescència natural que ningú no havia comprat, i que sortia de sota terra, el cotxe nou havia de fer valer rutinàriament tots els seus drets.

Les catedrals de vegades creixen soles: es diuen parres o llentiscles o turons o glaceres. Es prenen el seu temps per a formar-se −dècades, segles o mil·lenis− i desapareixen després en un minut perquè obstaculitzen la multiplicació i el gaudi de la veritable riquesa, fabricada per la Ford o per la Sony i venuda per Wall-Mart o El Corte Inglés.

El model mental del nostre veí camperol és el d’un món, el capitalista, on són els cotxes −les mercaderies en general− i no els arbres els que tenen valor. Però tampoc es pot dir, la veritat, que tinguin gaire valor. Que preferim els cotxes i els televisors a les parres i els turons no vol dir que cotxes i televisors revesteixin als nostres ulls el valor sagrat que per als nostres avantpassats tenien certs arbres o certes muntanyes. En aquest món hi ha, per dir-ho així, les criatures que no tenen cap valor −com els rosers, els rius i els iraquians− i les que en tenen molt poc, com totes aquelles que podem comprar al mercat. Ho hem escrit d’altres vegades: els espanyols llencen a les escombraries els seus telèfons mòbils cada tres mesos, els seus ordinadors cada any i mig, els seus cotxes cada dos anys. Llencen ininterrompudament els mocadors, els papers, les ampolles, els encenedors, les fulles d’afaitar, els bolígrafs, els CDs. Valoren més, és clar, un tros de plàstic que un castanyer mil.lenari, però el tros de plàstic el tracten sense cap respecte i de seguida l’obliden, l’arraconen o el canvien per un altre de semblant.

El misteri metafísic del capitalisme es resumeix en aquesta pregunta: una mercaderia és realment una cosa? Però primer de tot: què és una cosa? Diguem que cosa és tot allò que es trenca i que tard o d’hora no es pot ja recompondre; tot el que està desprotegit, tot el que requereix cures, tot el que es torna irreemplaçable amb el pas del temps i l’absència del qual, per això mateix, deixa també una mena de cosa intangible i trista en lloc seu. La cadira que m’ha suportat tants anys, el llibre, el gerro, la mar, el món mateix són coses. Un nen i una persona estimada són coses. Ens agradi o no, en la mesura que som cossos i estem a mercè de tots els altres, els éssers humans som també coses. No ens importaria ser tractats com a coses valuoses −o almenys com a animals de companyia. Però el problema és que, sota el capitalisme, som tractats com a mercaderies.

Abans la burgesia acumulava moltes coses, ara només els pobres en conserven algunes poques amb vergonya, i aspiren precisament a alliberar-se’n. Les coses han desaparegut. Quan quelcom és a punt de convertir-se en una cosa, es corre cap al mercat a canviar-la per una altra. Res no es trenca perquè tot ho llencem mentre encara serveix o funciona; res no arriba a estar absent perquè no li donem temps per a estar present. El mercat capitalista constitueix un “home nou” perquè estableix un lloc antropològic sense precedents en què tot el que existeix −totes les criatures, naturals i artefactes− es poden reemplaçar. Dels costos ecològics d’aquesta il·lusió d’intercanviabilitat i reemplaçabilitat (que s’alimenta de recursos finits i d’un planeta diminut i insubstituïble) es parla sovint; però el que no es diu amb tanta freqüència és que, en un món sense coses, en un món en què els humans no arribem ni tan sols el rang de coses, en què res mai no arriba a trencar-se, tot es pot tractar per igual sense cap cura. ¿Les parres, els rius, els iraquians? Són obstacles per al mercat. ¿Els cotxes, els televisors, els treballadors? Anem, amic, a comprar-ne un de nou.

Tot el nostre univers mental i cultural està ja configurat per aquesta manca radical de cura que acompanya la il·lusió fonamental del mercat: la de què tot té solució. La publicitat no anuncia productes concrets sinó l’evangeli −la bona nova− d’aquesta curació universal: tot té solució i si vostè té arrugues, restrenyiment, la pell seca, poc pèl, ningú no l’estima, no li donen feina, tot plegat és només culpa seva. És dur ser pobre quan un sap que amb una mica de diners podria deixar de ser-ho, és dur ser pobre quan sabem que podríem ser fins i tot immortals −i amb nosaltres tota la família, que tampoc no ens ho perdona− si haguéssim fet bé la compra.

Però aquesta desaparició de les coses no regeix només l’univers publicitari; també el cinematogràfic. El que cal retreure a l’esquema de Hollywood no és que s’oposi d’una manera excessivament sumària el Bé al Mal. Jo també ho faig: per a mi el René, l’Antoni, el Ferran, el Gerard i el Ramon són els “bons” i −per exemple− en Kissinger, en Bush i en Cheney són els “dolents”. El que té d’enganyós, malaltís i corruptor l’esquema de Hollywood és la seva pretensió −pur reflex del mercat− de què tots els conflictes tenen solució i totes les pugnes conciliació.

No és així: ens trenquem, ens morim.

No és així: hi ha lluites en què només hi pot haver un vencedor.

Perquè ens morim hem de cuidar els uns als altres.

Perquè el capitalisme ens tracta sense cura, és necessària la revolució.

Read Full Post »

Cuando nos tenemos que comprar una silla “activa”, son muchas las personas que se encuentran realmente perdidas a la hora de rellenar la hoja de pedido. Lógicamente lo normal es que nos ayude la persona de la ortopedia encargada de vender la silla, pero no está de más tener unas nociones básicas de lo que se suele rellenar en estas hojas para así luego no llevarnos disgustos.

 

Anchura del asiento (A en el esquema 1)
Este parámetro mide la anchura que tendrá el asiento de la silla. Lógicamente, dependerá del usuario y se trata de una de las medidas más importantes que debemos tomar, ya que de esta medida dependerá mucho tanto nuestro confort como la anchura de la silla. Una silla de ruedas activa debe quedar ajustada. No se trata de un sofá donde cuanto más ancho sea, mejor nos encontraremos. Por lo tanto nos deberemos medir bien para que no nos sobre asiento, y también es igual de importante que no nos falte asiento. Algunas marcas permiten que el asiento se vaya estrechando hacia adelante, por lo que siempre deberemos tomar bien las medidas en la parte de atrás, en las caderas.Es muy importante que preguntemos al fabricante desde donde mide la anchura ya que algunos miden desde la parte exterior del tubo del chasis, otros desde el centro del tubo. Por lo que no es de extrañar que dos sillas supuestamente de la misma anchura de asiento, dependiendo del fabricante sean distintas. También existen algunas marcas que permiten cambiar la anchura del asiento a posteriori comprando un kit.

Profundidad del asiento (B en esquema 2)
Mide la longitud del asiento. De nuevo es una medida muy importante para nuestro confort. Se trata de una medida dependiente de la longitud de nuestra pierna. Es bastante común ver gente que llevan una profundidad de asiento mucho mayor que la de su cojín y esto es un error. La profundidad del asiento debe ser más o menos la misma que la del cojín y acorde a la longitud de la pierna.

Altura delantera y trasera del chasis (C en esquema 1 y D en esquema 2)
Probablemente estos parámetros sean los más complicados de decidir porque dependen muchísimo del tipo de lesión o discapacidad que tenga el usuario. Normalmente, siempre la altura delantera tiene que ser mayor que la trasera (algunos fabricantes incluso obligan a que siempre como mínimo haya una diferencia de 2,5 cm). Cuanta mayor sea la diferencia de altura, el asiento tendrá mayor ángulo y de este modo el usuario estará más estable ya que digamos que queda “encajado”. Por este motivo, para alguien con problemas de estabilidad no es muy recomendable un asiento prácticamente plano. Otro aspecto en el que influye mucho esta medida es en la altura que tendremos una vez sentados en la silla. Lógicamente, cuanta más altura le demos al chasis más alto llegaremos nosotros, y es algo que también se debería tener en cuenta. Por último, decir que se desaconseja utilizar mucha inclinación en gente con alto riesgo de escaras, ya que cuanta mayor sea la inclinación mayor será la carga que soporta el coxis y las lumbares.

Altura y tipo del respaldo (F en esquema 2)
Nuevamente nos encontramos con una medida que depende mucho del tipo de discapacidad y lesión que tenga el usuario. Cuanta menos estabilidad se tenga, más alto deberá ser el respaldo. Sin embargo, por ejemplo en el caso de una lesión medular baja, se recomienda utilizar una altura de respaldo baja ya que de este modo se permite una mayor libertad de movimientos. En caso de tener problemas de estabilidad nunca se recomienda una altura de respaldo más baja de 30-35cm. También es importante destacar que existen muchos tipos de respaldo, y una de las opciones que se suelen poder pedir es que sean ajustables en altura. De este modo, podremos elegir unos rangos entre los que podremos jugar con la altura. También es muy importante pedir que el respaldo sea plegable, ya que nos facilitará bastante guardar la silla.

Angulo del tubo delantero (L en esquema 2)
Esta medida define el ángulo que tendrá el tubo delantero del chasis respecto al suelo. Incluye en dos cosas directamente, la posición en la que llevaremos las piernas y la longitud total de la silla. A mi personalmente me gusta siempre llevar un ángulo lo más cercano a 90º. De este modo consigo ir lo más recogido posible así como acortar el chasis al máximo. Por ejemplo para mi el ángulo ideal son 85º. Sin embargo hay gente que se siente más cómoda con ángulos más relajados, ya que de este modo no llevan las piernas tan flexionadas.

Longitud del chasis
Esta medida define la postura que tendremos en la silla en gran medida. Se trata de la medida desde el vértice asiento/respaldo hasta el tubo delantero. Por lo tanto, incidirá directamente en la postura de nuestras piernas. Dependiendo de lo recogidas que queramos llevar nuestras piernas podremos optar por chasis más cortos o más largos, independientemente de la profundidad de asiento que hayamos definido. Es importante decir que no todos los fabricantes permiten definir este parámetro y se trata de una medida que puede personalizar mucho una silla. Personalmente, para usuarios activos siempre recomiendo utilizar chasis cortos.

Estrechamiento delantero reposapiés (I en esquema 1)
Muchas sillas permiten definir la anchura que queremos que tenga el reposapiés. Al estrecharse, nos permite tener las piernas más sujetas, algo muy importante para usuarios que fácilmente se les desplacen. Un aspecto que no debemos olvidar, es que hay mucha gente que para sentarse en el suelo, así como subir del suelo a la silla, se sienta en el reposapiés. Si esta maniobra se utiliza, no olvidar que si estrechamos el reposapiés se nos dificultará bastante sentarnos en él.

Inclinación de las ruedas traseras (camber) (K en esquema 1)
Se trata del ángulo que tendrán las ruedas traseras. Este parámetro incide directamente en la facilidad de giro que tendrá la silla así como en el aprovechamiento del impulso. En sillas utilizadas para deportes veréis que siempre se utilizan camber muy elevados. Sin embargo, para sillas de uso diario tiene una clara desventaja utilizar un camber elevado ya que cuanto más ángulo le demos a las ruedas más ancha quedará la silla y por lo tanto más dificultad tendremos de pasar por sitios estrechos o puertas. Para sillas de uso diario se recomiendan ángulos no mayores de 6º (en mi opinión, 2-3º es la mejor opción)

Tamaño de las ruedas delanteras
Como ya se publicó en un reportaje dedicado a este aspecto (), el tamaño de las ruedas delanteras influye en la maniobrabilidad de la silla (cuanto más pequeñas más maniobrable) y en la facilidad para pasar obstáculos (cuanto más grandes mejor). Para sillas de uso diario, la opción más equilibrada son ruedas de 4” o de 5”.

Tamaño de las ruedas traseras
Normalmente los fabricantes nos permiten escoger entre tres medidas, que son 24”, 25” y 26”. El tamaño influye directamente en la fuerza que se necesita para impulsar la silla. La medida estándar son 24” y suele funcionar bien en todos los casos. Algunos fabricantes, como es el caso de las X-core, solo se fabrican en 25”.

Centro de gravedad (H en esquema 2)
Se trata de la posición que tendrá el eje de las ruedas traseras respecto al respaldo. Cuanto más retrasado esté el eje, más estable será la silla y más complicado será hacer “el caballito” o volcar hacia atrás. Cuanto más adelantado esté el eje más maniobrable será la silla, así como más corta, pero hay que tener cuidado ya que la estabilidad será bastante menor. La mayoría de las sillas permite ajustar el centro de gravedad una vez comprada la silla. De todas formas es algo que se deberá tocar con mucho cuidado ya que influye muchísimo en el comportamiento de la silla y en nuestra seguridad.

via: www.adaptado.es

Read Full Post »

Older Posts »