Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Política’

 Globus 40 aniversariUn 9 de setembre de fa 40 anys, arribà a Barcelona  una curiositat de la natura, un element digne d’estudi, una joieta vaja!

Nascut a vesprades, de mida, pes i formes normals amb una aparença afortunada (segons la mare… clar!) començava l’aventura d’aquell jove xicotet. Amb actitud tranquil·la i satisfeta creixia al costat del seu germà i germana menors, als quals manegava a plaer ja que el seu físic li ho permetia: Passaven els anys a la granja on vivien tots, un lloc carregat de natura, bitxos, animals, espai per correr i jugar.  Entre guixos mèdics, venes i punts quirúrgics empenyien dies, setmanes, mesos i anys en tranquil·litat, tret dels crits, càstigs i rabietes adolescents altrament normals per l’edat.

Transcorre la infància i adolescència al camp, en plena natura, anar a escola a un poblet on a la classe més gran hi havia 25  alumnes  trobo que va ser el gran encert dels meus pares. Allà varem aprendre a correr sense por, a jugar sense ansies ni intimidacions, a observar la natura cada dia en obrir la finestra; Allà vam saber el que és el fred o quedar-se aïllats més de 7 dies a causa d’una nevada (en aquesta vaig fer els meus primers slaloms), les excursions amb bici per les muntanyes de la zona o les que fèiem en moto…  Allà vaig créixer, allà em varen formar en els valors que ara vists amb distancia, no son pitjors dels que he vist a altres bandes; Allà va ser on m’ensenyaren que la curiositat per aprendre altres coses no  és dolenta. Va ser allà on em vaig fer un home!

Tanta era la meva devoció al camp que vaig creure que m’aniria bé passar-me 2 anys internat en un cole dedicat a formar persones de camp i fidels creients d’un dogma sectari Católico-Romà que va ser clau per a la meva incipient rebel·lia, tan personal com política, això i els 4 mesos que em vaig passar a França; Que tot sigui dit… per a un noi de 16 anys era un altre mon.

Vaig passar de ser un noi de “corral” a ser un revolucionari exaltat. Era capaç de discutir l’existència de la trinitat amb el mateix papa o la necessitat d’agafar les armes i muntar una guerrilla per desfer-nos de jou capitalista atentant contra tot allò que consideràvem imperialista, patriarcal, feixista, etc…  D’aquella època conservo els amics i la ideologia, una mica matisada per l’edat i el sentit comú però en el fons tan guerrillera com aleshores. També va ser l’època del descobriment de les drogues, a les quals ara mateix no tinc cap mena d’apreci ja sigui per afartament o simplement perquè no m’aporten res remarcable al llarg del temps. D’aquelles dates recordo les festasses, concerts, festivals, mani-festacions, etc, en les quals algun que altre excés vaig cometre. Però bé, una època que recordo amb gratitud i somriures.  Passada l’etapa “pueblerina” vaig marxar a viure a un altre poble no gaire més gran però capital de comarca. Allà la meva vida canviarà tan políticament com personalment. Abans d’això, i coincidint amb la majoria d’edat vaig passar una temporada a Barcelona amb l’excusa d’estudiar i on l’únic que vaig fer va ser… res! Sortia de dilluns a diumenge i tornava a començar. Va ser allà on vaig descobrir la vida a ciutat, una vida plena de coses insubstancials  buides i solitàries tot i estar rodejat per més de 1 mílio de persones.

20 i pico anys llargs, amo i senyor del meu futur, amb feina estable i l’agradable sensació de poder amb tot, fins i tot amb la recentment iniciada carrera de Sociologia. Ja era hora d’encaminar la meva vida cap a quelcom que m’aportés més que borratxeres i falses felicitats. Vaig començar a implicar-me encara més en la política guerrillera, els caps de setmana no només eren per sortir de festa sino per a militar activament en actes polítics, fer excursions  i viatges a llocs emblemàtics, conèixer i reconèixer altres realitats, etc.

Però just a la cresta… Catapum, un accident em deixa de per vida en cadira de rodes. Tothom em diu que si l’hi hagués passat a ell/ella seria un daltabaix i que no podria sortir-sen… I que voleu que us digui… clar que si que és un daltabaix però de sortir-ne, tothom s’ensurt, no hi ha cap més remei si vols tenir vida pròpia. Allò va suposar tornar altre cop a Barcelona per temes de recuperació i mandangues mentals varies, les quals em deien que seria millor la vida que m’esperava a nivell adaptatiu i d’accessibilitat. Allà vaig comprendre que el que no volia ser era Sociòleg i vaig canviar de carrera (Telecos + Empresarials) l’una amb mes sort que l’altre. Barcelona m’avorria i la veritat és que el que t’incapacita es la mentalitat paternalista del que t’ho facin tot i t’ajudin a tot. Si tu mateix creus que no pots fer una o altra cosa de segur que acabaràs sense fer-les i Barcelona es una ciutat com qualsevol altre, pensades per a gent sense cap diversitat física, sensorial o intelectual. Per tan… que més feia viure a BCN o a Vilafranca, els problemes serien a tot arreu i només jo podia enfrontar-los. Vaig canviar de residència i ciutat, vaig muntar la que seria el primer WISP de l’estat (WirelessInternet Service Provider) avançant-me 4 anys a tots els altres negocis que per altra banda encara aguanten, cosa que el meu no. Encara bo que vaig adquirir coneixements que em permeten dedicar-me a aquest sector encara avui dia.  Vaig canviar la militància política per la militància en plan (Acción Mutante) i en una de les coses en que col·laborava vaig coneixer la que es avui dia mare del meu fill i companya. Ja portem 6 anys junts i no podria estar millor.

Els 3 de Cal Rojo

Ja ho veieu… mitja vida en poc més de 900 paraules. La veritat es que no ha estat malament del tot, no canviaria res del que he viscut i més des de aquell dia en que vaig ser conscient que viure era aprofitar les bones estones, gaudir de les persones i deixar passar els patiments.

Salut i alegria que son 2 dies!

Read Full Post »

Ara mateix (22/07/2011) sembla ser que Europa s’ha salvat (segons la premsa), però el text que aquí us deixo i que he recuperat de “El País” te visos de no caducar!

 

Cinco razones por las que Europa se resquebraja

Dinamarca reintroduce los controles fronterizos con la excusa de una criminalidad inexistente. Con ello, el país que fue un modelo de democracia, tolerancia y justicia social se sitúa en la avanzadilla de la rendición europea ante el miedo y la xenofobia. Grecia lleva más de un año al borde del precipicio sin que parezca que haya muchos Gobiernos que lamentaran su eventual salida de la zona euro; algunos incluso azuzan secretamente a los mercados contra Atenas. Finlandia se resiste hasta el último minuto, a la zaga de Eslovaquia, a financiar el rescate de Portugal. Francia e Italia aprovechan la crisis tunecina para, en periodo electoral, limitar la libertad de circulación dentro de la Unión Europea. Y qué decir de Alemania, que no contenta con gestionar la crisis del euro a golpe de elecciones regionales, rompe filas con Francia y Reino Unido en el Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, se desentiende de la crisis libia y revienta diez años de política de seguridad europea.

Los líderes europeos gobiernan a golpe de encuestas y elecciones, aunque para ello deshagan Europa

Hoy sorprende recordar la admiración e incluso el recelo que suscitaba Europa hace diez años entre grandes potencias

Como un cáncer, los xenófobos han ido capturando el discurso y la agenda política en todos los Estados

La aversión al extranjero lleva a los europeos hacia el suicidio no solo moral, sino económico

Los ajustes y recortes asociados a los actuales planes de rescate agravarán la crisis que sufren algunos países

De seguir así, la UE acabará siendo lo que el FMI era antes para muchos: un instrumento de imposición
Con el futuro del euro en entredicho y el mundo árabe en erupción, los líderes europeos gobiernan a golpe de encuestas y procesos electorales, aferrándose al poder por cualquier vía, aunque para ello tengan que deshacer la Europa que tanto tiempo y sacrificios ha costado construir. Pocas veces el proyecto europeo ha estado tan en entredicho y sus vergüenzas tan públicamente expuestas. Pareciera que en esta Europa de hoy, tener un gran partido xenófobo fuera obligado. El hecho es que Europa se resquebraja. De no mediar un cambio radical, el proceso de integración podría colapsarse, dejando en el aire el futuro de Europa como entidad económica y políticamente relevante.
1. Un proyecto sin fuelle
Esta crisis no es coyuntural ni pasajera: no estamos ante una mala racha, ni somos víctimas de un pesimismo infundado. Para darnos cuenta de hasta qué punto el proyecto de integración está en peligro no hace falta más que rebobinar una década. Si lo hiciéramos, el contraste con la situación actual no podría ser más revelador. Después de lanzar el euro el 1 de enero de 1999, la Unión Europea aprobaba la Estrategia de Lisboa, que prometía convertir a la UE en la economía más dinámica, competitiva y sostenible del mundo. También se comprometía a ampliar el espacio de libertad, seguridad y justicia, llevando la integración europea a los ámbitos policiales, judiciales y de inmigración, que hasta entonces habían quedado al margen de la construcción europea. Y para culminar ese proceso y darse a sí misma una verdadera unión política que le permitiera ser un actor globalmente relevante en el mundo del siglo XXI, ponía en marcha el proceso de elaboración de la Constitución Europea.
Pero la UE no se completaba solo hacia dentro, sino también hacia fuera: lanzaba el proceso de ampliación más ambicioso de la historia, que incorporaría en su seno a 10 países de Europa Central y Oriental además de Chipre y Malta y, en un acto repleto de visión estratégica y de futuro, se comprometía a abrir negociaciones de adhesión con Turquía, tendiendo así unos puentes de máximo valor con el mundo árabe y musulmán. Al mismo tiempo, asentaba los pilares de una auténtica política exterior y de seguridad: después de años de impotencia y humillaciones en la pequeña Bosnia, franceses y británicos acordaban coordinar su defensa de forma más estrecha. Mientras, los europeos se unían, Alemania incluida, para parar en seco los intentos de Milosevic de limpiar étnicamente Kosovo y se comprometían a poner en marcha una fuerza de reacción rápida de 60.000 soldados que fuera capaz de desplegarse fuera del territorio europeo para actuar en misiones de gestión de crisis y mantenimiento de la paz. Acostumbrados hoy al ninguneo de las grandes potencias sorprende recordar cómo, por entonces, con el euro en la mano, las ampliaciones en marcha, una Constitución a la vuelta de la esquina y una política exterior y de seguridad rebosante del liderazgo provisto por Javier Solana, Europa no provocaba hastío ni indiferencia, sino admiración, e incluso, en Washington, Pekín o Moscú, indisimulados recelos.
Una década más tarde, esa brillante lista de logros y optimistas promesas se encuentra más que en entredicho: en lugar de esa Europa exitosa y abierta al mundo que nos prometimos, nos encontramos con una Europa que pese a las ampliaciones se ha empequeñecido; que a pesar del euro se ha vuelto egoísta e insolidaria y que ha dejado de creer y practicar sus valores para encerrarse en el miedo al extranjero y el temor a la pérdida de identidad. Muchos se arrepienten de haber hecho las ampliaciones y no quieren volver a oír hablar de ellas; ni se plantean cumplir las promesas de adhesión a Turquía y ni siquiera son capaces de vislumbrar la adhesión de los países de los Balcanes. Los más de veinte años transcurridos desde la caída del muro de Berlín suponen un margen de tiempo más que razonable para que Europa se hubiera completado, hacia dentro y hacia fuera. Pero la realidad es bien distinta: tras las ampliaciones, hablamos de fatiga de ampliación; tras el fallido proceso constitucional, de fatiga de integración política; tras la crisis del euro, de fatiga económica y financiera. Tras diez años de reformas institucionales y de introspección institucional, el Tratado de Lisboa, que iba a salvar a Europa de la parálisis e introducirla en el siglo veintiuno, es un perfecto desconocido y sus logros, invisibles.
2. Crisis de valores y miopía política
La gravedad de la actual crisis europea se origina en la confluencia de varias fuerzas centrífugas: el auge de la xenofobia, la crisis del euro, el déficit de la política exterior y la ausencia de liderazgo. Sus temáticas son paralelas, pero se entrecruzan peligrosamente bajo un mismo denominador común: la ausencia de una visión a largo plazo. La consecuencia de ello es que cada diferencia entre los socios, sea del carácter que sea, se convierte en un juego de suma cero, en una feroz pelea donde todo vale con tal de obtener una victoria con la que presumir una vez de vuelta en la capital nacional, por pequeña y dañina para el proyecto común que sea.
Hace ahora casi tres años que el humo de los campamentos gitanos que ardieron en Italia nos puso sobre aviso de lo que se avecinaba. Desde entonces, elección tras elección, los xenófobos han ido ganando fuerza en nuevos países (Suecia, Finlandia, Reino Unido, Hungría) y consolidándose en los sitios donde ya contaban con una presencia significativa (Italia, Francia, Países Bajos, Dinamarca). Como un cáncer, han capturado el discurso y la agenda política en todos los Estados, endureciendo los controles fronterizos, imponiendo restricciones a la inmigración, dificultando la reunificación familiar y restringiendo el acceso a los servicios sociales, sanitarios y educativos. Lo que es peor, como en el caso de Thilo Sarrazin en Alemania, algunos ya han cruzado la línea de la xenofobia para adentrarse plenamente en un discurso racista sobre la inferioridad de la inteligencia de los musulmanes, algo que recuerda peligrosamente a la caracterización que los nazis hicieron de judíos, negros y eslavos como “untermenschen” (seres humanos inferiores). El resultado es que, hoy en día, en medio de la crisis económica, los valores de tolerancia y apertura, que constituyen el patrimonio más importante del que disponemos, están en cuestión o se baten en retirada.
Toda esta aversión al extranjero sorprende en una Europa cuyos problemas en absoluto pueden ser atribuidos a los inmigrantes. Más bien al contrario, de no mediar un cambio en las tendencias demográficas, además del suicido moral que suponen las actitudes hacia la inmigración dominantes hoy en día en casi toda Europa, los europeos se dirigen hacia el suicidio económico, pues con las actuales tasas de natalidad su población en edad de trabajar será cada vez menor y tendrán que hacer frente a mayores gastos sociales para sostener a una población dependiente y envejecida. Europa debería mirarse en el espejo estadounidense, capaz de integrar a inmigrantes de todas partes del mundo y conseguir que contribuyan al bienestar común a la vez que al propio, pero en lugar de eso prefiere crear un falso problema y, en torno a él, construir soluciones que no harán sino acelerar su declive.
A mucha gente de bien, las bufonadas y simplezas mentales de los racistas y xenófobos les impide tomárselos en serio. Sin embargo, su capacidad de condicionar a los partidos tradicionales es más que notable y va en aumento. Cada vez que uno de ellos captura el Gobierno de algún Estado miembro, su agenda deslegitimizadora, racista y antieuropea impacta de lleno en las instituciones europeas y se las lleva por delante. Para impedirlo, al igual que se quiere sancionar a los que incumplan los criterios de déficit, el resto de Gobiernos debería atreverse a recurrir a los Tratados y sancionar a los xenófobos y a los autoritarios. Pero desgraciadamente, la tibia respuesta de las instituciones y Gobiernos europeos ante la expulsión de gitanos rumanos en Francia, frente a los excesos con la libertad de prensa de la Constitución húngara o en relación con el acoso a los inmigrantes irregulares en Italia anticipan cuán poco debemos esperar de ellos cuando se trata de enfrentarse a otros Gobiernos.
3. El fin de la solidaridad
Se dice que la crisis económica es la culpable, pero no es del todo cierto. El principal riesgo de ruptura del proyecto europeo no proviene de la crisis en sí misma: al fin y al cabo, Europa ya ha estado en crisis en otras ocasiones y ha salido reforzada de ellas. Ante la crisis de los años ochenta, presionados por la pujanza tecnológica de Estados Unidos y Japón, los Gobiernos europeos decidieron dar un salto cualitativo en la integración. Entonces, los líderes europeos visualizaron de forma clara lo que entonces se denominó “el coste de la no-Europa”, es decir, la riqueza y bienestar que se podría crear eliminando el conjunto de trabas que ralentizaban el crecimiento económico.
Hoy, con todo lo serios y difíciles de solucionar que son los desafíos que penden sobre la economía europea (especialmente en cuanto al envejecimiento de la población y la pérdida de competitividad), existe un amplio consenso sobre cómo superar dichos problemas. La cuestión debe entonces buscarse en otro sitio: en la existencia de lecturas irreconciliables sobre cómo entramos en la crisis del euro y, en consecuencia, cómo saldremos de ella. Para unos, liderados por Alemania, estamos ante una crisis que se origina en la irresponsabilidad fiscal de algunos Estados. Ello supone que para salir de la crisis, dichos Estados simplemente tienen que cumplir las reglas de austeridad que estaban en vigor y que ahora han sido reforzadas. Todo ello se acompaña de un sermoneo moralizante y condescendiente, como si el déficit o el superávit de un país reflejara la superioridad o inferioridad moral de todo un colectivo humano. Muchos desean una Europa a dos velocidades, pero no basada en el mérito, sino en los estereotipos culturales y religiosos: en la primera clase, los virtuosos ahorradores de religión protestante; en la segunda, católicos gastosos de los cuales uno no se puede fiar y a los que hay que mantener a raya o, incluso, si es necesario, poner de patitas en la calle.
Esa narrativa de la crisis, que va camino de acabar con Europa, debe ser contestada. Que países tan diferentes como la pobre Grecia y la rica Irlanda, la primera campeona del dirigismo corporativista y la segunda del neoliberalismo y la desregulación, se encuentren en situaciones parecidas obliga a explicaciones algo más sofisticadas. Estamos ante una crisis de crecimiento, lógica en un proceso de construcción de una unión monetaria donde la existencia de una única política monetaria, no complementada adecuadamente por políticas fiscales y de regulación del sector financiero, va generando desequilibrios que se van acumulando hasta provocar los problemas que vemos actualmente. Ante esa tesitura, dado que la unión monetaria se diseñó sin tener en cuenta los mecanismos necesarios para que pudiera capear crisis como la actual, lo lógico parecería discutir cómo perfeccionar dicha unión para que funcionara de forma equilibrada y, como parece necesario, mejorar su gobernanza dotándola de nuevos instrumentos y reforzando la autoridad de sus instituciones.
Pero en lugar de tomar el camino de la profundización de la unión, lo que estamos viendo es la aplicación de una lógica de vencedores y vencidos en la que unos aprovechan la coyuntura para imponer a otros su modelo económico, como si todos los países tuvieran las mismas condiciones y pudieran funcionar bajo los mismos supuestos. La consecuencia de todo ello es que, en ausencia de medidas más ambiciosas, nos instalaremos en un sistema de crisis permanente. Mientras tanto, los ajustes y recortes asociados a los actuales planes de rescate agravarán la crisis que sufren algunos países en lugar de ayudarles a salir de ella. Por esa senda, el deterioro será inevitable, pues si el crecimiento y el empleo no aparecen pronto, las sociedades se rebelarán contra los ajustes y la excesiva carga de la deuda o, alternativamente, los mercados y Gobiernos acreedores se coordinarán para expulsar de la zona euro o poner en cuarentena a los países con problemas de insolvencia. De seguir así, la Unión Europea acabará siendo para muchos europeos lo que el Fondo Monetario Internacional fue para muchos países asiáticos y latinoamericanos en los años ochenta y noventa: un instrumento para la imposición de una ideología económica que carecerá de legitimidad alguna, pero al que se obedecerá en ausencia de otra alternativa. Puede incluso que funcione, pero esa Europa no será un proyecto político, económico o social, sino simplemente una agencia reguladora encargada de velar por la estabilidad macroeconómica que, con toda razón, sufrirá un grave déficit democrático y de identidad.
4. Ausente del mundo
Tan grave como la ruptura de los consensos internos es la incapacidad europea de hablar y actuar con una sola voz en el mundo del siglo veintiuno. A pesar de ser el primer bloque económico y comercial del mundo, el mayor donante de ayuda al desarrollo del mundo, e incluso, pese a los recortes, de seguir disponiendo de un muy considerable aparato militar y de seguridad, Europa sigue ejerciendo su poder de forma fragmentada y, en consecuencia, como vemos todos los días, desde las relaciones con Estados Unidos, Rusia o China hasta su actuación en la más inmediata vecindad mediterránea, de una forma sumamente inefectiva. Claro está que ni el poder de Europa es comparable al de una gran potencia ni esta quiere ejercerlo de la manera que lo hacen ellas. El problema está en que Europa no es capaz de actuar unida y ser decisiva ni siquiera en aquellas áreas geográficas más próximas, como el Mediterráneo, donde su peso es o debería ser abrumador, y que tampoco sea influyente ni efectiva en instituciones como la ONU, el G-20, el FMI donde su peso político y económico es enorme. En todas esas instituciones multilaterales, hay muchos europeos, pero poca Europa, y lo que es peor, muy pocas políticas que coincidan con sus intereses.
Transcurrido más de un año de la entrada en vigor del Tratado de Lisboa, que nos prometió una nueva y más efectiva política exterior, la parálisis de la acción exterior europea es completa. La respuesta a las revoluciones árabes ha sido sin duda la gota que ha colmado el vaso. Durante décadas, a cambio de poner a salvo sus intereses migratorios, energéticos y de seguridad, Europa ha apoyado la perpetuación de una serie de regímenes autoritarios y corruptos, obviando de buen grado la promoción de los valores democráticos y el respeto a los derechos humanos. Pero cuando, por fin, sin ningún apoyo exterior, los pueblos de la región han tomado su destino en sus manos, la respuesta de Europa ha sido lenta, tímida y rácana, mostrándose mucho más preocupados los líderes por salvaguardar sus intereses económicos y controlar los flujos migratorios que por apoyar el cambio democrático. Aquí también se ha impuesto la miopía, pues en caso de triunfar las revoluciones árabes, el dividendo económico de la democratización será tan inmenso que oscurecerá cualquier cálculo sobre los costes de la turbulencia.
Cierto que Europa ha evitado el abismo que hubiera supuesto dejar que Gadafi asaltara Bengasi. Ello hubiera hecho retroceder el reloj europeo a los tiempos de Sbrenica y provocado una crisis moral y política irreparable. Pero no nos engañemos, en la crisis libia, como en la crisis del euro, después de evitar el abismo queda absolutamente todo por hacer: además de lograr una paz que no sea una rendición fáctica que perpetúe el régimen de Gadafi, Europa debe restaurar la credibilidad de su capacidad militar, que ha quedado en entredicho, así como sus instituciones de seguridad y política exterior, que han quedado maltrechas. La frustración con esas nuevas instituciones de política exterior, en especial con el papel del presidente permanente del Consejo, Herman Van Rompuy, la Alta Representante para la Política Exterior, Catherine Ashton, y el nuevo Servicio de Acción Exterior Europeo (SEAE), es tan completa que las capitales europeas han comenzado a desengancharse de esas instituciones y a coordinarse y a trabajar por su cuenta. Paradójicamente, donde esperábamos una fusión de los intereses europeos y los nacionales, de Bruselas y las capitales, ahora tenemos una fractura cada vez más completa: por un lado, una política exterior europea meramente declaratoria y sin ninguna fuerza; por otro, una serie de políticas que funcionan a trompicones sobre la base de coaliciones de voluntarios y con recursos exclusivamente nacionales.
Si la primavera árabe hubiera concluido de forma rápida y feliz, las carencias de Europa hubieran terminado por ser invisibles. Pero si lo que tenemos por delante, como parece que es el caso, es un camino hacia la democracia sumamente bacheado, con victorias y derrotas parciales, idas y vueltas y bastante inestabilidad e incertidumbre, esta Europa se dividirá, será incapaz de influir y quedará abocada a la irrelevancia exterior. Con un nulo papel en Oriente Próximo, una Turquía humillada por el bloqueo de su adhesión y un Mediterráneo abandonado a su suerte, Europa dejará de ser un actor de política exterior creíble.
5. La rebelión de las élites
Durante años, el proyecto europeo ha avanzado sobre la base de un consenso implícito entre ciudadanos y élites acerca de las bondades del proceso de integración. Ese consenso se ha roto por los dos lados. Por un lado, los ciudadanos han retirado el cheque en blanco que habían concedido a las instituciones europeas para que gobernaran, a la manera del despotismo ilustrado, “para el pueblo pero sin el pueblo”. Con el tiempo, el proceso de integración ha tocado las fibras más sensibles de la identidad nacional, especialmente en lo referido al Estado de bienestar y las políticas sociales. El sesgo económico, liberal y desregulador de la construcción europea ha terminado por politizar e ideologizar un proceso que antes se consideraba que debía estar en manos de expertos y burócratas. Pero de forma más sorprendente e inesperada, a esta rebelión de las masas se ha añadido lo que podríamos denominar como “la rebelión de las élites”.
Alemania es quizá el ejemplo más claro de este fenómeno. Según las últimas encuestas, un 63% de los alemanes ha dejado de confiar en Europa y un 53% no ve el futuro de Alemania vinculada a ella. Pero del lado de la élite, las cosas no son muy distintas: mientras que las exportaciones a China están a punto de superar las exportaciones a Francia, el sur de Europa es visto como una rémora que lastra su crecimiento. La memoria del compromiso europeo se desvanece con el cambio generacional: solo 38 de los 662 miembros del Parlamento ocupaban sus escaños en 1989. Sin duda alguna, estamos ante una nueva Alemania. Dado su peso e importancia, cualquier cambio en Alemania tiene un profundísimo impacto sobre construcción europea. Sin embargo, como la característica clave de la nueva Alemania es la desconfianza hacia la Unión Europea, en lugar de, como hizo en el pasado, exportar su confianza a los demás, lo que está haciendo es exportar su desconfianza. Una pieza esencial del motor europeo está pues gripada, sin que exista ninguna otra alternativa para sustituirlo. Francia puede sobrevivir económicamente a la falta de fe alemana, e incluso tapar con Reino Unido los agujeros que Alemania deje en materia de política exterior, pero es evidente que Europa no avanzará sin una Alemania plenamente comprometida con la integración europea.
En ausencia de liderazgo alemán y de alternativas a este, el proceso de integración se deshilacha. Los presidentes de la Comisión, José Manuel Barroso; del Consejo, Herman Van Rompuy, y la Alta Representante para la Política Exterior, Catherine Ashton, vagan perdidos entre la bruma europea, incapaces de articular un mínimo discurso que les ponga en contacto con los europeístas que todavía creen en este proyecto. Solo el Parlamento Europeo se erige ocasionalmente en conciencia moral, levanta diques contra los excesos populistas y xenófobos e intenta hacer avanzar el proceso de integración. Sin embargo, solo unos pocos eurodiputados tienen una voz propia y están dispuestos a volverse contra sus Gobiernos y partidos nacionales cuando es necesario. En Alemania, Francia e Italia, pero también en otros muchos sitios, nos encontramos ante la generación de líderes más miope y entregada al electoralismo: entre ellos, ninguno habla por Europa ni para Europa.
EPÍLOGO:
¿Se puede romper Europa?
Cada día que pasa, la sensación de que Europa se resquebraja es más real y está más justificada. ¿Se puede romper Europa? La respuesta es evidente: sí, por supuesto que puede. Al fin y al cabo, la Unión Europea es una construcción humana, no un cuerpo celestial. Que sea necesaria y beneficiosa justifica su existencia, pero no impedirá que desaparezca. Igual que un conjunto de circunstancias favorables llevaron de forma bastante azarosa a la puesta en marcha de este gran proyecto, el encadenamiento de una serie de circunstancias adversas muy bien pudiera hacerla desaparecer, especialmente si aquellos que tienen la responsabilidad de defenderla dejan de ejercer sus responsabilidades. Muchos europeístas comprometidos son conscientes de que el peligro de que Europa se deshaga es real, y están sumamente preocupados por el rumbo de los acontecimientos. Sin embargo, al mismo tiempo, temen que alimentar el pesimismo con advertencias de este tipo pudiera acelerar el proceso de ruptura. Pero cuando día tras día vemos cómo las líneas rojas de la decencia y de los valores que Europa encarna son cruzadas por políticos chovinistas que alientan sin escrúpulos los miedos de los ciudadanos, es imposible seguir mirando hacia otro lado. Viendo la claridad de ideas y la determinación con la que los antieuropeos persiguen sus objetivos, cuesta pensar que el mero optimismo será suficiente por sí solo para salvar a Europa de los fantasmas de la cerrazón, el egoísmo, la solidaridad y la xenofobia que la acechan estos días. Sin una determinación y claridad de ideas equivalente de este lado, Europa fracasará.

Read Full Post »

Qui sap si el nostre país té un problema general de asincronia: no fer les coses que s’han de fer en el moment que s’han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits… i massa sovint arribem a veure les coses clares, però quan ja és tard.
—Josep M. Espinàs (Barcelona 1927)

Read Full Post »

Dons si, ja ens la han t0rnat a fotre. Ja han tornat a fer alló que tan ens agrada i que no es més que… Fotre’ns-la per darrere!.  Amb alebosia i nocturnitat els d’en Zapatero ens han colat un avantprojecte que atenta directament contra la llibertat.

Jo ja m’he sumat al manifest. I tu?

Manifest per la defensa dels drets fonamentals a Internet!!!

CATALÀ

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva ia la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

CASTELLANO

Manifiesto “En defensa de los derechos fundamentales en internet”

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:

  1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
  2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
  3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
  4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
  5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
  6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
  7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
  8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
  9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
  10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Read Full Post »

Des de Tiresias fins a Hawkings, passant per Beethoven, la discapacitat ha estat una part integral i important de la història de la humanitat, en els seus mites, en les seves ciències, en les seves arts.

Aquests tres noms no són més que la punta de l’iceberg d’un fenomen que provoca sensacions oposades en la nostra societat: l’existència d’individus diferents que són tradicionalment catalogats per l’origen mèdic de les seves diferències i menyspreats pel llenguatge que els adjectiva.

Els individus que han pertangut i pertanyen a aquest col·lectiu s’han vist obligats a viure sempre com una minoria destinada a ser els herois (en la seva minoria) i paries sense casta (en la seva majoria) d’una societat en la qual no sempre hi ha hagut castes.

Herois i paries s’han vist condemnats a viure en una societat que ha tingut sempre una actitud incoherent respecte a la seva existència, ja que mentre els seus éssers més propers els volien, la societat els relegava com a individus inútils; ciutadans de segona que havien de romandre en aquesta cantonada social dels infeliços, els malalts, els paries.

Així, en aquesta posició de volguts, però no desitjats, i amb l’eterna esperança d’una cura que mai arribarà per a tots/es, les persones amb discapacitat han anat assumint el seu rol en la societat moderna, en la qual formen part d’una més de les moltes minories, però amb una peculiaritat: no existeix ningú que pertanyi a aquesta minoria que vulgui pertànyer a ella, perquè és, pel que sembla, font d’infelicitat segura.

D’aquesta manera, totes les persones amb discapacitat hem anat a parar a un gueto en el qual ningú vol entrar i del que tothom vol sortir amb l’esperança de la curació pròpia, inconscients que la discapacitat estarà sempre aquí.

Les raons que motiven aquest desig de sortir del gueto, de la casta dels paries sense casta, semblen òbvies a priori , no obstant això requereixen una anàlisi profunda per a la seva millor comprensió per part de la societat, de la qual les persones amb discapacitat formem part, i per poder trobar raons que alimentin l’autoestima de les persones que tenim alguna discapacitat.

Aquesta anàlisi ho podem realitzar en els següents eixos fonamentals:

  • La tradició judeocristiana
  • La felicitat inassolible
  • El mite medico-científic
  • La teoria de les minories
  • El disseny social

En la tradició religiosa del món occidental, una persona amb discapacitat és un malalt al que la ciència no ha pogut guarir, per la qual cosa l’actitud a adoptar davant ell o ella és la compassió i la pietat pel malalt incurable. Fa dos mil anys, alguns van tenir sort, ja que Jesucrist, per demostrar que era fill de Déu va fer alguns miracles i va guarir a uns pocs. Avui dia, el Papa no té aquest poder per fer miracles, per la qual cosa les persones amb discapacitat només podem esperar que ens guareixi la ciència, tret que Déu enviï a un altre fill a guarir-nos, i aquesta vegada haurà de ser de forma massiva, ja que hi ha moltes més persones amb discapacitat.

Per a nosaltres, malalts incurables, hi ha condescendència, comprensió, pietat i molta ajuda a nivell personal i, per descomptat, l’estatus de fills de Déu que ens iguala a la resta dels éssers humans i ens concedeix el dret a la vida.

Aquest estatus té, per tant, un doble vessant, d’una banda la d’ajudar-nos i igualar-nos a la resta dels homes i per l’altre la d’encasellar-nos com a ser éssers dignes de condescendència que no poden abandonar la seva posició.

Aquesta dicotomia inunda el pensament contemporani i és responsable de la divisió entre “nosaltres” i “ells”, que també està present en aquest article, adornant i donant cobertura a una posició ambigua que és l’arrel d’alguns dels mals que sofreix el col·lectiu de persones amb discapacitat.

Lluitar contra dos mil anys d’història no serà tasca fàcil, però és un dels objectius d’aquest article. És imprescindible abandonar el concepte de malalt incurable i les seves paraules associades: invàlid, minusvàlid, subnormal, inútil, etc. i afrontar la modernitat amb altres conceptes: la igualtat de drets, l’acceptació social i la no discriminació, per poder encarar un futur en el qual se’ns tingui menys pena i s’ens garanteixi millor la nostra igualtat de drets.

La felicitat inassolible

La cultura occidental viu en l’eterna persecució de la felicitat, utilitzant per a això manuals o cànons diversos entre els quals es troben el manual cristià de l’amor i el concepte tradicional de la riquesa i el poder, als quals a l’últim segle s’ha unit el consumisme com a pilar bàsic.

Avui dia, la “guia ràpida” de la felicitat del món occidental inclou un variat ventall d’idees i objectes entre els quals podem incloure la salut, la família, l’amor, el cotxe, la rentadora, el televisor, el rentaplats, l’ordinador, la Nintendo, la roba de marca, el cos “Danone”, la fama, la glòria i el triomf social, sense que hi hagi una clara prioritat entre totes aquestes coses i moltes altres no esmentades.

Com es pot observar, la discapacitat, associada tradicionalment a la falta de salut i que a més és impediment per a la fama i la glòria, la bellesa i el triomf social (excepte en el cas dels nostres herois), sembla ser un clar impediment per accedir a la felicitat, del que s’infereix automàticament, que les persones amb discapacitat no serem mai felices, i només aconseguirem la felicitat si deixem de tenir una discapacitat.

L’error que crec que cometem és fonamental: la felicitat és un concepte subjectiu, individual que ve derivat de la percepció que un individu té de les seves circumstàncies, no de com són aquestes “objectivament”.

La interminable llista de requisits a complir no porta necessàriament a la felicitat, que genera un camí infinit de recerca que entreté a l’home. El truc per apropar-se a la felicitat està, tal com es descriu en el conte de l’home que no tenia camisa, a reduir la llista de requisits.

Per a aquest procés d’eliminació de requisits, la discapacitat pot ser una eina important, encara que arribar a aquesta situació requereix un important esforç de reflexió

No és la meva intenció preconitzar que la discapacitat ens apropa a la felicitat, sinó aportar una reflexió diferent que ens permeti apreciar el que veritablement passa. La discapacitat, encara que no ho sembli, és un element neutre a l’hora de buscar la felicitat, i es pot dir sense por d’equivocació que algunes persones amb discapacitat siguin possiblement de les més felices d’aquest món. És més, les persones amb discapacitat formen un col·lectiu que provoca una certa dosi de felicitat a aquells que els ajuden dia a dia.

El mite mèdico-científic

En la societat moderna, en la qual s’han aconseguit grans avanços científics i tècnics, la ciència i el coneixement mèdic-científic semblen no tenir límits. Les insuficients victòries que s’han aconseguit al món mèdic, si les comparem amb les eternes derrotes, fan que totes les persones amb discapacitat i la societat miren amb esperança aquest camp d’activitat com a mitjà d’eradicar el problema de la discapacitat, de manera semblant a com els avanços tecnològics semblaven prometre una solució a la pobresa.

Sembla increïble que amb les noves tècniques d’explotació agrícola, les modificacions genètiques de les plantes, els nous cultius, etc. hi hagi encara tanta gana al planeta terra i, no obstant això, és un fet i segurament ho seguirà sent, perquè no és només un problema tecnològic, sinó també un problema d’estructures socials, culturals i econòmiques. D’altra banda, si la riquesa creix per què no disminueixen els índexs de pobresa?

Un dels motius és que apareixen noves formes de pobresa, de manera que cada avanç, comporta una reculada.

El mateix passa amb el model mèdic. L’esperança de vida augmenta, però arribem al final de la nostra vida amb més discapacitat. Si l’autor d’aquest article hagués tingut un cop similar fa un segle, no seria una persona amb discapacitat, seria una persona morta. Fent aquest senzill raonament es pot observar que en l’avançar de la ciència, pel que fa a la medicina, la discapacitat no desapareix, simplement canvia.

Per molt que les investigacions genètiques avancin, tampoc ens trauran d’aquest solc. I crec que no m’equivoco quan afirmo que els genetistes estan cometent el mateix error que els físics a principis del segle XX; quan creien que ja començaven a saber-ho tot, es van adonar que molt del que sabien ja no valia i que començava una nova era d’investigació.

La història em dóna la raó i crec que en el futur també ho farà, a més sóc partidari de desmitificar la ciència a partir de que la realitat incontestable que la discapacitat és inherent a la humanitat i no desapareixerà.

No vol això dir que no hi haurà persones la discapacitat de les quals es pugui guarir (comença a passar amb els miops), sinó que presa en el seu conjunt, en la societat sempre hi haurà persones amb limitacions físiques, psíquiques, d’audició i de visió.

Tampoc es pot negar que l’origen dels problemes de les persones amb discapacitat tingui una dimensió mèdica . Però problemes de salut o deficiències en el funcionament del nostre cos les tenim tots i els veritables problemes de les persones amb discapacitat comencen quan aquests problemes de salut o aquestes deficiències comencen a afectar la seva dimensió social . Ser gras ha significat un problema per a mi durant molt de temps, no obstant l’obligació de traslladar-me en cadira de rodes, m’aporta una discriminació permanent en el transport, l’entrada a edificis, els meus desplaçaments per les ciutats, etc. Per tant el meu problema, com a persona amb discapacitat, no està en la dimensió mèdica, el meu problema, el nostre problema, és un problema social , d’integració, de drets, de discriminació. Si el problema és social, la solució ha de ser per tant una solució social.

La teoria de les minories

Fa pocs anys vaig tenir l’ocasió d’escoltar durant uns breus minuts d’un programa de televisió a l’Abbé Pierre, capdavanter dels Drapaires d’Emaús. En un breu espai de temps va exposar de manera demolidora el que he denominat la “teoria de les minories”. Segons l’Abbé Pierre, després de la guerra mundial, la majoria de la població era pobra, per la qual cosa tots eren molt solidaris amb el qual estava pitjor. Amb el pas del temps, el nivell de vida va pujar i a dia d’avui només el 6% de la població és pobra, per la qual cosa aquesta minoria és ignorada per la majoria, senzillament perquè no està a prop i a més es fan esforços inconscients per mantenir-la lluny. Aquesta diferència de nombres genera per tant distància, la qual cosa al seu torn genera indiferència. D’aquesta manera, les borses de pobresa es veuen agreujades per l’omissió d’acció de la majoria.

Aquesta omissió d’acció de la societat, generada per la distància de ser minoria és la responsable de la major part de la discriminació que sofreixen les persones amb discapacitat. Poques persones són conscients dels problemes que, per exemple, té una persona sorda per accedir als mitjans audiovisuals, per la qual cosa no s’adopten mesures per eradicar el problema.

Observi’s que quan parlem de la societat, no s’estan establint dos bàndols, sinó que la major part de les persones amb limitacions físiques participa també de l’omissió anteriorment esmentada.

El descuit social de les minories es pot prendre com alguna cosa bastant natural en qualsevol societat i tradicionalment correspon a la minoria fer valer els seus drets i reivindicar les seves necessitats, tasca que ha estat desenvolupada amb un cert èxit en els últims anys a Espanya pel moviment associatiu, liderat pel poder econòmic de l’ONCE.

No obstant això, amb l’envelliment progressiu de la població i el conseqüent accés a la discapacitat d’una banda cada vegada major de la societat, aquesta omissió d’acció s’està convertint en un oblit perillós d’una societat que sembla narcotitzada amb el present i poc conscient del seu futur immediat, el qual sembla irreversible l’augment gradual del nombre de persones amb limitacions auditives, de visió, físiques i d’aprenentatge. I en el qual la minoria de les persones amb discapacitat té moltes paperetes per convertir-se en la més gran de les minories.

El disseny social

Tradicionalment, la societat humana s’ha enfrontat a la naturalesa per poder sobreviure i ha estat lligada a ella en tot el que afectava a l’organització de la seva vida.

La naturalesa resulta en efecte bastant poc bondadosa amb les persones amb discapacitat, que s’enfronta a ella en inferioritat de condicions. Caçar, conrear, cuidar bestiar, etc. són tasques difícils per a persones amb limitacions físiques, de visió, d’audició o d’aprenentatge.

No obstant això, la vida moderna transcorre per altres rumbs. Els nens fan visites a granges escola per aprendre que la carn i els ous no es fan en els hipermercats, i es preocupen més per l’última aventura del super-heroi de moda que pel clima i la seva incidència en les collites.

En definitiva, vivim en una societat en la qual la major part de les coses que ens afecten les ha construït el propi ésser humà, últim responsable del món en el qual vivim. Des dels habitatges fins al ciberespai, passant pels llibres, les lleis, les escoles i els mitjans de transport, l’home dissenya l’entorn en el qual viu, així com els seus serveis, els seus reglaments i els seus models socio-econòmics. Es dissenya i construeix per a l’home per l’home.

Després de segles d’avanços i reculades, de paus i guerres, de construcció i desconstrucció, la humanitat i especialment el món occidental afronta el segle XXI amb models socials assistencials establerts després de la Segona Guerra Mundial, amb 50 anys d’experiència a la Declaració dels Drets Humans, amb tecnologia avançada, amb una societat de l’oci i la tècnica i amb un preocupant buit d’idees i una esclavitud preocupant dels vots, a l’hora de dissenyar el món en el qual viuran els nostres descendents.

És aquest un bon moment per parar-se a pensar en com serà la societat futura i de fer una petita reflexió de qui la formarà, cenyint-nos al món occidental i segurament extrapolable a d’altres parts del planeta.

Sembla evident que cada vegada vivim més temps, amb una espectacular pujada de l’esperança de vida en les últimes dècades. D’altra banda, la conformació de la Unió Europea i la caiguda del Mur de Berlín, han dotat d’una inusitada estabilitat a l’àmbit europeu.

La societat tecnificada i el model assistencial i les tècniques anticonceptives han fet disminuir la taxa de natalitat, obligant a recórrer a la immigració per sostenir les taxes de desenvolupament econòmic sostingut. També els avanços mèdics han col·laborat intensament en l’increment del nombre de persones amb discapacitat.

Tenint en compte tot això i simplificant una mica, és fàcil preveure que la nostra societat estarà formada d’aquí a 30 anys per moltes persones majors, moltes persones amb discapacitat i molts immigrants.

Per tant hem d’adaptar el model de societat a les necessitats d’aquests col·lectius, dels quals formarem part. Les nostres lleis, edificis, ciutats, serveis, ciberespai, centres de formació, de treball, d’oci i turisme han de ser dissenyats i modificats per al model de societat que tindrem.

Una societat diferent de la qual hem tingut fins ara, una societat construïda i concebuda per a tots els seus individus, tenint en compte totes les seves necessitats i totes les seves limitacions. Una societat en la qual les persones amb discapacitat s’integrin amb naturalitat desconeguda fins ara per l’home.

Herois i paries

Tal com hem analitzat en aquest text, gran part de la tradició de la humanitat perjudica la nostra existència com a col·lectiu. Sempre hem estat persones malaltes, sense cura, sense possibilitat de ser felices, vivint en una societat que s’avergonyeix de nosaltres i que desitja l’eradicació d’aquest tipus de misèries. La nostra única esperança sembla que serà que la ciència avanci i ens guareixi, o bé esdevingui un miracle de Déu.

A més, els intents d’eradicar-nos per la via violenta, seguint els corrents eugènics del món occidental del segle passat no només van fracassar, sinó que han generat un càrrec de consciència en la societat, de manera que busca remeis menys violents com anticipar la nostra discapacitat abans de néixer per estalviar-nos aquesta trista existència que portem.

Sent aquest el nostre col·lectiu qui pot desitjar pertànyer a ell? qui no desitjaria sortir d’ell? Qualsevol persona amb dos dits de front odia estar així i busca vies de fuita. El camí més conegut és el dels herois, aquells que se sobreposen a tot i aconsegueixen fer-se un buit, són vistos com a iguals i fins i tot són admirats per haver estat capaços d’haver superat tanta dificultat. La història està plena d’aquests casos: Theodor Roosvelt, Stephen Hawkings, el mestre Rodrigo, Beethoven, Stevie Wonder, etc. són personatges que tenen un nom propi en el llibre de la història. Però… i la resta? La resta som paries de luxe de la societat. Pertanyem a una casta que porta anys intentant eliminar la nostra permanent discriminació, i que ha aconseguint un cert progrés i millora de les seves condicions de vida en la societat.

Aquesta lluita, no obstant això, ha mancat d’ideologia, de pensament, de reflexió profunda sobre la gènesi de la nostra idiosincràsia. Ha arribat el moment d’oblidar-nos de l’origen de la nostra discapacitat i de la seva dubtosa futura curació, per afrontar amb dignitat la nostra posició, intentant canviar segles d’història i buscar la plena consecució de la igualtat de persones i drets.

És el moment de dissenyar un nou model de societat en el qual tots siguem benvinguts, acceptats com a iguals i com a persones que aportem la nostra diversitat.

Ha arribat l’època de l’autoestima, de sentir que des de la ceguesa, la sordesa, la cadira de rodes, els problemes d’aprenentatge, en suma, des de la diversitat, es pot aportar amb orgull un model de construcció social en el qual tots estiguem en condicions d’igualtat, i en el qual la felicitat sigui possible, si ho és, per a tots sense distinció.

M’atreveixo a assegurar que aquesta diversitat és bona i aporta beneficis a la societat. Com a mostra un botó: el correu electrònic, mitjà de comunicació que utilitzen avui milions de persones, es va inventar per poder-se comunicar amb una persona sorda.

No per això s’ha de renunciar a la millora individual, ni tan sols a la pròpia curació, d’igual manera que el pobre sempre aspira a millorar les seves condicions econòmiques. La lluita ha de ser més social, més col·lectiva, amb la seguretat que les millores obtingudes redundaran en el benefici de tota la societat, en la qual no hi hagi paries i no es necessitin herois.

Conclusió

Per finalitzar, m’agradaria derivar una breu llista de conclusions sobretot l’escrit anteriorment i en les quals crec fermament:

  • La discapacitat no desapareixerà, encara que pot canviar.
  • La seva existència és beneficiosa per al conjunt de la societat.
  • La discriminació és la causa principal dels problemes de les persones amb discapacitat.
  • Cal canviar la mentalitat de tota la societat, inclosa la de les persones amb discapacitat per aconseguir un nou model social.
  • Encara que a cap de nosaltres ens agrada tenir una deficiència, i a tots ens agradaria no tenir-la, podem i hem d’acceptar amb orgull la nostra situació i lluitar pels nostres drets.
  • Que aquest text serveixi per revifar alguns i per despertar a d’altres que en la seva inòpia considera que ja esta fent prou!.

Read Full Post »

Només els pobres tenen coses

Santiago Alba Rico

A la nostra vella casa de pedra, en un poblet prop de Madrid, teníem una parra que s’havia enfilat durant dècades, agafada al mur, per a desplegar sobre del balcó la seva ombra dolça de fulles i raïm. Un dia, ja no la hi vam trobar: al peu de la paret dolorosament nua s’alçava un monyó diminut serrat amb violència, fonament vegetal tristíssim de la catedral enderrocada. En veure’ns, un dels veïns se’ns va acostar per a explicar-nos amb naturalitat, gairebé amb retret:

−Era un destorb. M’he comprat un cotxe nou més gran, i em calia maniobrar molt per a entrar en el vostre carrer. A més, m’exposava a què la parra me’n ratllés la carrosseria. Així doncs, l’he talada. I era dura, la maleïda: he hagut de suar de valent per a tallar-la.

Gairebé ens demanava que li agraíssim l’esforç. Tan improcedent li semblava que un arbre obstaculitzés el camí d’un cotxe, i tan natural aquesta jerarquia, que no podia imaginar la nostra contrarietat ni la nostra còlera. Entre cotxes, la lluita hauria estat potser igualada, però entre un cotxe nou i una excrescència natural que ningú no havia comprat, i que sortia de sota terra, el cotxe nou havia de fer valer rutinàriament tots els seus drets.

Les catedrals de vegades creixen soles: es diuen parres o llentiscles o turons o glaceres. Es prenen el seu temps per a formar-se −dècades, segles o mil·lenis− i desapareixen després en un minut perquè obstaculitzen la multiplicació i el gaudi de la veritable riquesa, fabricada per la Ford o per la Sony i venuda per Wall-Mart o El Corte Inglés.

El model mental del nostre veí camperol és el d’un món, el capitalista, on són els cotxes −les mercaderies en general− i no els arbres els que tenen valor. Però tampoc es pot dir, la veritat, que tinguin gaire valor. Que preferim els cotxes i els televisors a les parres i els turons no vol dir que cotxes i televisors revesteixin als nostres ulls el valor sagrat que per als nostres avantpassats tenien certs arbres o certes muntanyes. En aquest món hi ha, per dir-ho així, les criatures que no tenen cap valor −com els rosers, els rius i els iraquians− i les que en tenen molt poc, com totes aquelles que podem comprar al mercat. Ho hem escrit d’altres vegades: els espanyols llencen a les escombraries els seus telèfons mòbils cada tres mesos, els seus ordinadors cada any i mig, els seus cotxes cada dos anys. Llencen ininterrompudament els mocadors, els papers, les ampolles, els encenedors, les fulles d’afaitar, els bolígrafs, els CDs. Valoren més, és clar, un tros de plàstic que un castanyer mil.lenari, però el tros de plàstic el tracten sense cap respecte i de seguida l’obliden, l’arraconen o el canvien per un altre de semblant.

El misteri metafísic del capitalisme es resumeix en aquesta pregunta: una mercaderia és realment una cosa? Però primer de tot: què és una cosa? Diguem que cosa és tot allò que es trenca i que tard o d’hora no es pot ja recompondre; tot el que està desprotegit, tot el que requereix cures, tot el que es torna irreemplaçable amb el pas del temps i l’absència del qual, per això mateix, deixa també una mena de cosa intangible i trista en lloc seu. La cadira que m’ha suportat tants anys, el llibre, el gerro, la mar, el món mateix són coses. Un nen i una persona estimada són coses. Ens agradi o no, en la mesura que som cossos i estem a mercè de tots els altres, els éssers humans som també coses. No ens importaria ser tractats com a coses valuoses −o almenys com a animals de companyia. Però el problema és que, sota el capitalisme, som tractats com a mercaderies.

Abans la burgesia acumulava moltes coses, ara només els pobres en conserven algunes poques amb vergonya, i aspiren precisament a alliberar-se’n. Les coses han desaparegut. Quan quelcom és a punt de convertir-se en una cosa, es corre cap al mercat a canviar-la per una altra. Res no es trenca perquè tot ho llencem mentre encara serveix o funciona; res no arriba a estar absent perquè no li donem temps per a estar present. El mercat capitalista constitueix un “home nou” perquè estableix un lloc antropològic sense precedents en què tot el que existeix −totes les criatures, naturals i artefactes− es poden reemplaçar. Dels costos ecològics d’aquesta il·lusió d’intercanviabilitat i reemplaçabilitat (que s’alimenta de recursos finits i d’un planeta diminut i insubstituïble) es parla sovint; però el que no es diu amb tanta freqüència és que, en un món sense coses, en un món en què els humans no arribem ni tan sols el rang de coses, en què res mai no arriba a trencar-se, tot es pot tractar per igual sense cap cura. ¿Les parres, els rius, els iraquians? Són obstacles per al mercat. ¿Els cotxes, els televisors, els treballadors? Anem, amic, a comprar-ne un de nou.

Tot el nostre univers mental i cultural està ja configurat per aquesta manca radical de cura que acompanya la il·lusió fonamental del mercat: la de què tot té solució. La publicitat no anuncia productes concrets sinó l’evangeli −la bona nova− d’aquesta curació universal: tot té solució i si vostè té arrugues, restrenyiment, la pell seca, poc pèl, ningú no l’estima, no li donen feina, tot plegat és només culpa seva. És dur ser pobre quan un sap que amb una mica de diners podria deixar de ser-ho, és dur ser pobre quan sabem que podríem ser fins i tot immortals −i amb nosaltres tota la família, que tampoc no ens ho perdona− si haguéssim fet bé la compra.

Però aquesta desaparició de les coses no regeix només l’univers publicitari; també el cinematogràfic. El que cal retreure a l’esquema de Hollywood no és que s’oposi d’una manera excessivament sumària el Bé al Mal. Jo també ho faig: per a mi el René, l’Antoni, el Ferran, el Gerard i el Ramon són els “bons” i −per exemple− en Kissinger, en Bush i en Cheney són els “dolents”. El que té d’enganyós, malaltís i corruptor l’esquema de Hollywood és la seva pretensió −pur reflex del mercat− de què tots els conflictes tenen solució i totes les pugnes conciliació.

No és així: ens trenquem, ens morim.

No és així: hi ha lluites en què només hi pot haver un vencedor.

Perquè ens morim hem de cuidar els uns als altres.

Perquè el capitalisme ens tracta sense cura, és necessària la revolució.

Read Full Post »

http://www.cronica.cat/noticia.php?act_codi=5357.

24.09.2009 – 19:09 –

Europa El projecte compta amb la col·laboració de diverses institucions culturals i hi participen una trentena de delegacions de l’Institut, escampades per ciutats d’arreu del món. La iniciativa entén que el multilingüisme és condició sine qua non per al diàleg intercultural, la diversitat cultural i una integració europea exitosa. L’Acadèmia de les Arts de Berlín, una de les institucions coparticipants, va reunir per a la clausura del cicle biennal a experts de diverses disciplines, per a debatre sobre el significat i la utilitat del multilingüisme a la vida política, cultural, econòmica i científica. Un dels còmplices del projecte és el comissari europeu pel multilingüisme Leonard Orban, de Rumania. Ha patrocinat tot el projecte i s’ha compromès a que l’acord pactat pels caps d’Estat i de Govern de la UE el 2002 es converteixi en una concreció més ambiciosa: que tots els europeus dominin la seva llengua materna i dues d’estrangeres. Els tres pilars del projecte han estat l’art, la didàctica i la política de promoció del multilingüisme. ‘Llengua sense fronteres’ ha estat exportat a diverses ciutats del món, des de Tel Aviv fins a Turí, passant per Osaka o Bratislava. Un estudi realitzat per encàrrec de la Comissió Europea el 2006 adverteix que les petites i mitjanes empreses perden uns 945.000 encàrrecs anuals degut a un deficient coneixement lingüístic.

Read Full Post »

Older Posts »