Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘discapacitat’

 Globus 40 aniversariUn 9 de setembre de fa 40 anys, arribà a Barcelona  una curiositat de la natura, un element digne d’estudi, una joieta vaja!

Nascut a vesprades, de mida, pes i formes normals amb una aparença afortunada (segons la mare… clar!) començava l’aventura d’aquell jove xicotet. Amb actitud tranquil·la i satisfeta creixia al costat del seu germà i germana menors, als quals manegava a plaer ja que el seu físic li ho permetia: Passaven els anys a la granja on vivien tots, un lloc carregat de natura, bitxos, animals, espai per correr i jugar.  Entre guixos mèdics, venes i punts quirúrgics empenyien dies, setmanes, mesos i anys en tranquil·litat, tret dels crits, càstigs i rabietes adolescents altrament normals per l’edat.

Transcorre la infància i adolescència al camp, en plena natura, anar a escola a un poblet on a la classe més gran hi havia 25  alumnes  trobo que va ser el gran encert dels meus pares. Allà varem aprendre a correr sense por, a jugar sense ansies ni intimidacions, a observar la natura cada dia en obrir la finestra; Allà vam saber el que és el fred o quedar-se aïllats més de 7 dies a causa d’una nevada (en aquesta vaig fer els meus primers slaloms), les excursions amb bici per les muntanyes de la zona o les que fèiem en moto…  Allà vaig créixer, allà em varen formar en els valors que ara vists amb distancia, no son pitjors dels que he vist a altres bandes; Allà va ser on m’ensenyaren que la curiositat per aprendre altres coses no  és dolenta. Va ser allà on em vaig fer un home!

Tanta era la meva devoció al camp que vaig creure que m’aniria bé passar-me 2 anys internat en un cole dedicat a formar persones de camp i fidels creients d’un dogma sectari Católico-Romà que va ser clau per a la meva incipient rebel·lia, tan personal com política, això i els 4 mesos que em vaig passar a França; Que tot sigui dit… per a un noi de 16 anys era un altre mon.

Vaig passar de ser un noi de “corral” a ser un revolucionari exaltat. Era capaç de discutir l’existència de la trinitat amb el mateix papa o la necessitat d’agafar les armes i muntar una guerrilla per desfer-nos de jou capitalista atentant contra tot allò que consideràvem imperialista, patriarcal, feixista, etc…  D’aquella època conservo els amics i la ideologia, una mica matisada per l’edat i el sentit comú però en el fons tan guerrillera com aleshores. També va ser l’època del descobriment de les drogues, a les quals ara mateix no tinc cap mena d’apreci ja sigui per afartament o simplement perquè no m’aporten res remarcable al llarg del temps. D’aquelles dates recordo les festasses, concerts, festivals, mani-festacions, etc, en les quals algun que altre excés vaig cometre. Però bé, una època que recordo amb gratitud i somriures.  Passada l’etapa “pueblerina” vaig marxar a viure a un altre poble no gaire més gran però capital de comarca. Allà la meva vida canviarà tan políticament com personalment. Abans d’això, i coincidint amb la majoria d’edat vaig passar una temporada a Barcelona amb l’excusa d’estudiar i on l’únic que vaig fer va ser… res! Sortia de dilluns a diumenge i tornava a començar. Va ser allà on vaig descobrir la vida a ciutat, una vida plena de coses insubstancials  buides i solitàries tot i estar rodejat per més de 1 mílio de persones.

20 i pico anys llargs, amo i senyor del meu futur, amb feina estable i l’agradable sensació de poder amb tot, fins i tot amb la recentment iniciada carrera de Sociologia. Ja era hora d’encaminar la meva vida cap a quelcom que m’aportés més que borratxeres i falses felicitats. Vaig començar a implicar-me encara més en la política guerrillera, els caps de setmana no només eren per sortir de festa sino per a militar activament en actes polítics, fer excursions  i viatges a llocs emblemàtics, conèixer i reconèixer altres realitats, etc.

Però just a la cresta… Catapum, un accident em deixa de per vida en cadira de rodes. Tothom em diu que si l’hi hagués passat a ell/ella seria un daltabaix i que no podria sortir-sen… I que voleu que us digui… clar que si que és un daltabaix però de sortir-ne, tothom s’ensurt, no hi ha cap més remei si vols tenir vida pròpia. Allò va suposar tornar altre cop a Barcelona per temes de recuperació i mandangues mentals varies, les quals em deien que seria millor la vida que m’esperava a nivell adaptatiu i d’accessibilitat. Allà vaig comprendre que el que no volia ser era Sociòleg i vaig canviar de carrera (Telecos + Empresarials) l’una amb mes sort que l’altre. Barcelona m’avorria i la veritat és que el que t’incapacita es la mentalitat paternalista del que t’ho facin tot i t’ajudin a tot. Si tu mateix creus que no pots fer una o altra cosa de segur que acabaràs sense fer-les i Barcelona es una ciutat com qualsevol altre, pensades per a gent sense cap diversitat física, sensorial o intelectual. Per tan… que més feia viure a BCN o a Vilafranca, els problemes serien a tot arreu i només jo podia enfrontar-los. Vaig canviar de residència i ciutat, vaig muntar la que seria el primer WISP de l’estat (WirelessInternet Service Provider) avançant-me 4 anys a tots els altres negocis que per altra banda encara aguanten, cosa que el meu no. Encara bo que vaig adquirir coneixements que em permeten dedicar-me a aquest sector encara avui dia.  Vaig canviar la militància política per la militància en plan (Acción Mutante) i en una de les coses en que col·laborava vaig coneixer la que es avui dia mare del meu fill i companya. Ja portem 6 anys junts i no podria estar millor.

Els 3 de Cal Rojo

Ja ho veieu… mitja vida en poc més de 900 paraules. La veritat es que no ha estat malament del tot, no canviaria res del que he viscut i més des de aquell dia en que vaig ser conscient que viure era aprofitar les bones estones, gaudir de les persones i deixar passar els patiments.

Salut i alegria que son 2 dies!

Read Full Post »

El 70% de les lesions medul.lars obeeixen a un traumatisme

Les dades sobre les lesions medul.lars i la seva incidència real són dispars, tot i que s’accepta una xifra aproximada de 50 nous casos per cada milió d’habitants i any, en gairebé les tres quartes parts, aquestes lesions afecten a menors de 40 anys i més del 70%  obeeixen a traumatismes, en la seva major part per accidents de trànsit.

Pel que fa a les lesions cerebrals sobrevingudes, les causes són múltiples, encara que el mecanisme lesional més freqüent en edat jove és el traumatisme cranioencefàlic en el context d’un politraumatitzat, també per accident de trànsit.

El dany cerebral postraumàtic és la primera causa de mort abans dels 35 anys. Més de 300 professionals han abordat en el curs Accidentalitat i grans síndromes neurològics: lesió medul∙lar i dany cerebral, celebrat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada, la situació actual d’aquestes patologies, amb l’organització de la Fundació Mapfre i la Reial Acadèmia de Medicina d’Andalusia Oriental.

En la reunió es van tractar temes com la valoració inicial, els aspectes clínics i específics, la valoració i la gestió clínica de les complicacions, la valoració medico-legal i la integració sociolaboral d’aquests pacients, així com altres qüestions més pràctiques tractades a través d’un seminari.

Font: Diariomedico.com (18 de març de 2010)

Read Full Post »

El pressupost per la atenció a la dependència el 2010 supera els 1.500 milions

El desenvolupament de la Llei de Dependència absorbirà el 2010 un total de 1.581,07 milions d’euros, el que suposa 422,38 milions d’euros més (36,5%) que els crèdits inicials a l’atenció a la dependència de 2009.

Segons es desprèn del Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2010, presentat al Congrés, aquest import atendrà tant al finançament del mínim garantit per l’Estat com a la del nivell convingut, així com a la cobertura d’altres despeses del Sistema (gestió a Ceuta i Melilla, sistema informàtic) i a les quotes socials dels cuidadors no professionals.

Addicional-ment, el 2009 el Fons Especial de l’Estat per a la Dinamització de l’Economia i l’Ocupació ha destinat 400 milions, de caràcter excepcional i finalista, per a la promoció dels serveis d’atenció a la dependència, que s’han transferit a les comunitats autònomes per la seva gestió.

977.000 BENEFICIARIS

Segons les dades del Sistema d’Informació de la Dependència, a 1 setembre 2009 havien demanat el reconeixement 977.030 persones i gaudien de la condició de beneficiaris amb dret a prestacions del sistema un total de 654.035 persones.

En 2010, els ciutadans reconeguts com a grans dependents i dependentes severs ja estaran rebent els serveis previstos en la Llei de Dependència, com serveis de prevenció, teleassistència, d’ajuda a domicili, centres de dia i de nit, així com d’atenció residencial i de promoció de l’autonomia personal. Excepcionalment, quan les administracions competents no puguin oferir aquests serveis, les persones en situació de dependència tenen dret a rebre a canvi prestacions econòmiques.

– Leonor Lozano –

Read Full Post »

Des de Tiresias fins a Hawkings, passant per Beethoven, la discapacitat ha estat una part integral i important de la història de la humanitat, en els seus mites, en les seves ciències, en les seves arts.

Aquests tres noms no són més que la punta de l’iceberg d’un fenomen que provoca sensacions oposades en la nostra societat: l’existència d’individus diferents que són tradicionalment catalogats per l’origen mèdic de les seves diferències i menyspreats pel llenguatge que els adjectiva.

Els individus que han pertangut i pertanyen a aquest col·lectiu s’han vist obligats a viure sempre com una minoria destinada a ser els herois (en la seva minoria) i paries sense casta (en la seva majoria) d’una societat en la qual no sempre hi ha hagut castes.

Herois i paries s’han vist condemnats a viure en una societat que ha tingut sempre una actitud incoherent respecte a la seva existència, ja que mentre els seus éssers més propers els volien, la societat els relegava com a individus inútils; ciutadans de segona que havien de romandre en aquesta cantonada social dels infeliços, els malalts, els paries.

Així, en aquesta posició de volguts, però no desitjats, i amb l’eterna esperança d’una cura que mai arribarà per a tots/es, les persones amb discapacitat han anat assumint el seu rol en la societat moderna, en la qual formen part d’una més de les moltes minories, però amb una peculiaritat: no existeix ningú que pertanyi a aquesta minoria que vulgui pertànyer a ella, perquè és, pel que sembla, font d’infelicitat segura.

D’aquesta manera, totes les persones amb discapacitat hem anat a parar a un gueto en el qual ningú vol entrar i del que tothom vol sortir amb l’esperança de la curació pròpia, inconscients que la discapacitat estarà sempre aquí.

Les raons que motiven aquest desig de sortir del gueto, de la casta dels paries sense casta, semblen òbvies a priori , no obstant això requereixen una anàlisi profunda per a la seva millor comprensió per part de la societat, de la qual les persones amb discapacitat formem part, i per poder trobar raons que alimentin l’autoestima de les persones que tenim alguna discapacitat.

Aquesta anàlisi ho podem realitzar en els següents eixos fonamentals:

  • La tradició judeocristiana
  • La felicitat inassolible
  • El mite medico-científic
  • La teoria de les minories
  • El disseny social

En la tradició religiosa del món occidental, una persona amb discapacitat és un malalt al que la ciència no ha pogut guarir, per la qual cosa l’actitud a adoptar davant ell o ella és la compassió i la pietat pel malalt incurable. Fa dos mil anys, alguns van tenir sort, ja que Jesucrist, per demostrar que era fill de Déu va fer alguns miracles i va guarir a uns pocs. Avui dia, el Papa no té aquest poder per fer miracles, per la qual cosa les persones amb discapacitat només podem esperar que ens guareixi la ciència, tret que Déu enviï a un altre fill a guarir-nos, i aquesta vegada haurà de ser de forma massiva, ja que hi ha moltes més persones amb discapacitat.

Per a nosaltres, malalts incurables, hi ha condescendència, comprensió, pietat i molta ajuda a nivell personal i, per descomptat, l’estatus de fills de Déu que ens iguala a la resta dels éssers humans i ens concedeix el dret a la vida.

Aquest estatus té, per tant, un doble vessant, d’una banda la d’ajudar-nos i igualar-nos a la resta dels homes i per l’altre la d’encasellar-nos com a ser éssers dignes de condescendència que no poden abandonar la seva posició.

Aquesta dicotomia inunda el pensament contemporani i és responsable de la divisió entre “nosaltres” i “ells”, que també està present en aquest article, adornant i donant cobertura a una posició ambigua que és l’arrel d’alguns dels mals que sofreix el col·lectiu de persones amb discapacitat.

Lluitar contra dos mil anys d’història no serà tasca fàcil, però és un dels objectius d’aquest article. És imprescindible abandonar el concepte de malalt incurable i les seves paraules associades: invàlid, minusvàlid, subnormal, inútil, etc. i afrontar la modernitat amb altres conceptes: la igualtat de drets, l’acceptació social i la no discriminació, per poder encarar un futur en el qual se’ns tingui menys pena i s’ens garanteixi millor la nostra igualtat de drets.

La felicitat inassolible

La cultura occidental viu en l’eterna persecució de la felicitat, utilitzant per a això manuals o cànons diversos entre els quals es troben el manual cristià de l’amor i el concepte tradicional de la riquesa i el poder, als quals a l’últim segle s’ha unit el consumisme com a pilar bàsic.

Avui dia, la “guia ràpida” de la felicitat del món occidental inclou un variat ventall d’idees i objectes entre els quals podem incloure la salut, la família, l’amor, el cotxe, la rentadora, el televisor, el rentaplats, l’ordinador, la Nintendo, la roba de marca, el cos “Danone”, la fama, la glòria i el triomf social, sense que hi hagi una clara prioritat entre totes aquestes coses i moltes altres no esmentades.

Com es pot observar, la discapacitat, associada tradicionalment a la falta de salut i que a més és impediment per a la fama i la glòria, la bellesa i el triomf social (excepte en el cas dels nostres herois), sembla ser un clar impediment per accedir a la felicitat, del que s’infereix automàticament, que les persones amb discapacitat no serem mai felices, i només aconseguirem la felicitat si deixem de tenir una discapacitat.

L’error que crec que cometem és fonamental: la felicitat és un concepte subjectiu, individual que ve derivat de la percepció que un individu té de les seves circumstàncies, no de com són aquestes “objectivament”.

La interminable llista de requisits a complir no porta necessàriament a la felicitat, que genera un camí infinit de recerca que entreté a l’home. El truc per apropar-se a la felicitat està, tal com es descriu en el conte de l’home que no tenia camisa, a reduir la llista de requisits.

Per a aquest procés d’eliminació de requisits, la discapacitat pot ser una eina important, encara que arribar a aquesta situació requereix un important esforç de reflexió

No és la meva intenció preconitzar que la discapacitat ens apropa a la felicitat, sinó aportar una reflexió diferent que ens permeti apreciar el que veritablement passa. La discapacitat, encara que no ho sembli, és un element neutre a l’hora de buscar la felicitat, i es pot dir sense por d’equivocació que algunes persones amb discapacitat siguin possiblement de les més felices d’aquest món. És més, les persones amb discapacitat formen un col·lectiu que provoca una certa dosi de felicitat a aquells que els ajuden dia a dia.

El mite mèdico-científic

En la societat moderna, en la qual s’han aconseguit grans avanços científics i tècnics, la ciència i el coneixement mèdic-científic semblen no tenir límits. Les insuficients victòries que s’han aconseguit al món mèdic, si les comparem amb les eternes derrotes, fan que totes les persones amb discapacitat i la societat miren amb esperança aquest camp d’activitat com a mitjà d’eradicar el problema de la discapacitat, de manera semblant a com els avanços tecnològics semblaven prometre una solució a la pobresa.

Sembla increïble que amb les noves tècniques d’explotació agrícola, les modificacions genètiques de les plantes, els nous cultius, etc. hi hagi encara tanta gana al planeta terra i, no obstant això, és un fet i segurament ho seguirà sent, perquè no és només un problema tecnològic, sinó també un problema d’estructures socials, culturals i econòmiques. D’altra banda, si la riquesa creix per què no disminueixen els índexs de pobresa?

Un dels motius és que apareixen noves formes de pobresa, de manera que cada avanç, comporta una reculada.

El mateix passa amb el model mèdic. L’esperança de vida augmenta, però arribem al final de la nostra vida amb més discapacitat. Si l’autor d’aquest article hagués tingut un cop similar fa un segle, no seria una persona amb discapacitat, seria una persona morta. Fent aquest senzill raonament es pot observar que en l’avançar de la ciència, pel que fa a la medicina, la discapacitat no desapareix, simplement canvia.

Per molt que les investigacions genètiques avancin, tampoc ens trauran d’aquest solc. I crec que no m’equivoco quan afirmo que els genetistes estan cometent el mateix error que els físics a principis del segle XX; quan creien que ja començaven a saber-ho tot, es van adonar que molt del que sabien ja no valia i que començava una nova era d’investigació.

La història em dóna la raó i crec que en el futur també ho farà, a més sóc partidari de desmitificar la ciència a partir de que la realitat incontestable que la discapacitat és inherent a la humanitat i no desapareixerà.

No vol això dir que no hi haurà persones la discapacitat de les quals es pugui guarir (comença a passar amb els miops), sinó que presa en el seu conjunt, en la societat sempre hi haurà persones amb limitacions físiques, psíquiques, d’audició i de visió.

Tampoc es pot negar que l’origen dels problemes de les persones amb discapacitat tingui una dimensió mèdica . Però problemes de salut o deficiències en el funcionament del nostre cos les tenim tots i els veritables problemes de les persones amb discapacitat comencen quan aquests problemes de salut o aquestes deficiències comencen a afectar la seva dimensió social . Ser gras ha significat un problema per a mi durant molt de temps, no obstant l’obligació de traslladar-me en cadira de rodes, m’aporta una discriminació permanent en el transport, l’entrada a edificis, els meus desplaçaments per les ciutats, etc. Per tant el meu problema, com a persona amb discapacitat, no està en la dimensió mèdica, el meu problema, el nostre problema, és un problema social , d’integració, de drets, de discriminació. Si el problema és social, la solució ha de ser per tant una solució social.

La teoria de les minories

Fa pocs anys vaig tenir l’ocasió d’escoltar durant uns breus minuts d’un programa de televisió a l’Abbé Pierre, capdavanter dels Drapaires d’Emaús. En un breu espai de temps va exposar de manera demolidora el que he denominat la “teoria de les minories”. Segons l’Abbé Pierre, després de la guerra mundial, la majoria de la població era pobra, per la qual cosa tots eren molt solidaris amb el qual estava pitjor. Amb el pas del temps, el nivell de vida va pujar i a dia d’avui només el 6% de la població és pobra, per la qual cosa aquesta minoria és ignorada per la majoria, senzillament perquè no està a prop i a més es fan esforços inconscients per mantenir-la lluny. Aquesta diferència de nombres genera per tant distància, la qual cosa al seu torn genera indiferència. D’aquesta manera, les borses de pobresa es veuen agreujades per l’omissió d’acció de la majoria.

Aquesta omissió d’acció de la societat, generada per la distància de ser minoria és la responsable de la major part de la discriminació que sofreixen les persones amb discapacitat. Poques persones són conscients dels problemes que, per exemple, té una persona sorda per accedir als mitjans audiovisuals, per la qual cosa no s’adopten mesures per eradicar el problema.

Observi’s que quan parlem de la societat, no s’estan establint dos bàndols, sinó que la major part de les persones amb limitacions físiques participa també de l’omissió anteriorment esmentada.

El descuit social de les minories es pot prendre com alguna cosa bastant natural en qualsevol societat i tradicionalment correspon a la minoria fer valer els seus drets i reivindicar les seves necessitats, tasca que ha estat desenvolupada amb un cert èxit en els últims anys a Espanya pel moviment associatiu, liderat pel poder econòmic de l’ONCE.

No obstant això, amb l’envelliment progressiu de la població i el conseqüent accés a la discapacitat d’una banda cada vegada major de la societat, aquesta omissió d’acció s’està convertint en un oblit perillós d’una societat que sembla narcotitzada amb el present i poc conscient del seu futur immediat, el qual sembla irreversible l’augment gradual del nombre de persones amb limitacions auditives, de visió, físiques i d’aprenentatge. I en el qual la minoria de les persones amb discapacitat té moltes paperetes per convertir-se en la més gran de les minories.

El disseny social

Tradicionalment, la societat humana s’ha enfrontat a la naturalesa per poder sobreviure i ha estat lligada a ella en tot el que afectava a l’organització de la seva vida.

La naturalesa resulta en efecte bastant poc bondadosa amb les persones amb discapacitat, que s’enfronta a ella en inferioritat de condicions. Caçar, conrear, cuidar bestiar, etc. són tasques difícils per a persones amb limitacions físiques, de visió, d’audició o d’aprenentatge.

No obstant això, la vida moderna transcorre per altres rumbs. Els nens fan visites a granges escola per aprendre que la carn i els ous no es fan en els hipermercats, i es preocupen més per l’última aventura del super-heroi de moda que pel clima i la seva incidència en les collites.

En definitiva, vivim en una societat en la qual la major part de les coses que ens afecten les ha construït el propi ésser humà, últim responsable del món en el qual vivim. Des dels habitatges fins al ciberespai, passant pels llibres, les lleis, les escoles i els mitjans de transport, l’home dissenya l’entorn en el qual viu, així com els seus serveis, els seus reglaments i els seus models socio-econòmics. Es dissenya i construeix per a l’home per l’home.

Després de segles d’avanços i reculades, de paus i guerres, de construcció i desconstrucció, la humanitat i especialment el món occidental afronta el segle XXI amb models socials assistencials establerts després de la Segona Guerra Mundial, amb 50 anys d’experiència a la Declaració dels Drets Humans, amb tecnologia avançada, amb una societat de l’oci i la tècnica i amb un preocupant buit d’idees i una esclavitud preocupant dels vots, a l’hora de dissenyar el món en el qual viuran els nostres descendents.

És aquest un bon moment per parar-se a pensar en com serà la societat futura i de fer una petita reflexió de qui la formarà, cenyint-nos al món occidental i segurament extrapolable a d’altres parts del planeta.

Sembla evident que cada vegada vivim més temps, amb una espectacular pujada de l’esperança de vida en les últimes dècades. D’altra banda, la conformació de la Unió Europea i la caiguda del Mur de Berlín, han dotat d’una inusitada estabilitat a l’àmbit europeu.

La societat tecnificada i el model assistencial i les tècniques anticonceptives han fet disminuir la taxa de natalitat, obligant a recórrer a la immigració per sostenir les taxes de desenvolupament econòmic sostingut. També els avanços mèdics han col·laborat intensament en l’increment del nombre de persones amb discapacitat.

Tenint en compte tot això i simplificant una mica, és fàcil preveure que la nostra societat estarà formada d’aquí a 30 anys per moltes persones majors, moltes persones amb discapacitat i molts immigrants.

Per tant hem d’adaptar el model de societat a les necessitats d’aquests col·lectius, dels quals formarem part. Les nostres lleis, edificis, ciutats, serveis, ciberespai, centres de formació, de treball, d’oci i turisme han de ser dissenyats i modificats per al model de societat que tindrem.

Una societat diferent de la qual hem tingut fins ara, una societat construïda i concebuda per a tots els seus individus, tenint en compte totes les seves necessitats i totes les seves limitacions. Una societat en la qual les persones amb discapacitat s’integrin amb naturalitat desconeguda fins ara per l’home.

Herois i paries

Tal com hem analitzat en aquest text, gran part de la tradició de la humanitat perjudica la nostra existència com a col·lectiu. Sempre hem estat persones malaltes, sense cura, sense possibilitat de ser felices, vivint en una societat que s’avergonyeix de nosaltres i que desitja l’eradicació d’aquest tipus de misèries. La nostra única esperança sembla que serà que la ciència avanci i ens guareixi, o bé esdevingui un miracle de Déu.

A més, els intents d’eradicar-nos per la via violenta, seguint els corrents eugènics del món occidental del segle passat no només van fracassar, sinó que han generat un càrrec de consciència en la societat, de manera que busca remeis menys violents com anticipar la nostra discapacitat abans de néixer per estalviar-nos aquesta trista existència que portem.

Sent aquest el nostre col·lectiu qui pot desitjar pertànyer a ell? qui no desitjaria sortir d’ell? Qualsevol persona amb dos dits de front odia estar així i busca vies de fuita. El camí més conegut és el dels herois, aquells que se sobreposen a tot i aconsegueixen fer-se un buit, són vistos com a iguals i fins i tot són admirats per haver estat capaços d’haver superat tanta dificultat. La història està plena d’aquests casos: Theodor Roosvelt, Stephen Hawkings, el mestre Rodrigo, Beethoven, Stevie Wonder, etc. són personatges que tenen un nom propi en el llibre de la història. Però… i la resta? La resta som paries de luxe de la societat. Pertanyem a una casta que porta anys intentant eliminar la nostra permanent discriminació, i que ha aconseguint un cert progrés i millora de les seves condicions de vida en la societat.

Aquesta lluita, no obstant això, ha mancat d’ideologia, de pensament, de reflexió profunda sobre la gènesi de la nostra idiosincràsia. Ha arribat el moment d’oblidar-nos de l’origen de la nostra discapacitat i de la seva dubtosa futura curació, per afrontar amb dignitat la nostra posició, intentant canviar segles d’història i buscar la plena consecució de la igualtat de persones i drets.

És el moment de dissenyar un nou model de societat en el qual tots siguem benvinguts, acceptats com a iguals i com a persones que aportem la nostra diversitat.

Ha arribat l’època de l’autoestima, de sentir que des de la ceguesa, la sordesa, la cadira de rodes, els problemes d’aprenentatge, en suma, des de la diversitat, es pot aportar amb orgull un model de construcció social en el qual tots estiguem en condicions d’igualtat, i en el qual la felicitat sigui possible, si ho és, per a tots sense distinció.

M’atreveixo a assegurar que aquesta diversitat és bona i aporta beneficis a la societat. Com a mostra un botó: el correu electrònic, mitjà de comunicació que utilitzen avui milions de persones, es va inventar per poder-se comunicar amb una persona sorda.

No per això s’ha de renunciar a la millora individual, ni tan sols a la pròpia curació, d’igual manera que el pobre sempre aspira a millorar les seves condicions econòmiques. La lluita ha de ser més social, més col·lectiva, amb la seguretat que les millores obtingudes redundaran en el benefici de tota la societat, en la qual no hi hagi paries i no es necessitin herois.

Conclusió

Per finalitzar, m’agradaria derivar una breu llista de conclusions sobretot l’escrit anteriorment i en les quals crec fermament:

  • La discapacitat no desapareixerà, encara que pot canviar.
  • La seva existència és beneficiosa per al conjunt de la societat.
  • La discriminació és la causa principal dels problemes de les persones amb discapacitat.
  • Cal canviar la mentalitat de tota la societat, inclosa la de les persones amb discapacitat per aconseguir un nou model social.
  • Encara que a cap de nosaltres ens agrada tenir una deficiència, i a tots ens agradaria no tenir-la, podem i hem d’acceptar amb orgull la nostra situació i lluitar pels nostres drets.
  • Que aquest text serveixi per revifar alguns i per despertar a d’altres que en la seva inòpia considera que ja esta fent prou!.

Read Full Post »

Estadística…

EFE (2009)

Uns 200 milions d’europeus sofreixen algun tipus de discapacitat física o mental, és a dir, un 25% dels habitants dels Estats membres del Consell d’Europa, L’Assemblea Parlamentària de la qual va debatre avui un informe sobre els drets d’aquests ciutadans.

El percentatge és superior al corresponent a l’escala mundial, que compta amb un total de 650 milions de discapacitats.

Segons el ponent de l’informe, el diputat liberal monegasc Bernard Marquet, el nombre creixent a Europa de persones grans “augmenta la probabilitat d’una discapacitat, d’una autonomia reduïda, de necessitar serveis d’assistència i d’un deteriorament de la qualitat de vida”.

L’Assemblea va aprovar una resolució -64 vots a favor i un en contra- que incideix en la població escolar, i demana que els Estats garanteixin “l’accés a una educació no tradicional”, amb l’objectiu que els discapacitats desenvolupin “aptituds que no podrien adquirir en l’educació normal”.

Una esmena va impedir sol·licitar als Estats que “evitin la preponderància de centres escolars especialitzats que aïllen als estudiants discapacitats” i promoguin centres escolars ordinaris que “s’obrin els joves discapacitats”.

El text demana una assistència “duradora i adaptada” en mitjans humans i materials per a les famílies que s’han d’ocupar d’un discapacitat a la llar.

La resolució també sol·licita que les persones discapacitades no es vegin privades de drets fonamentals, com a el de la propietat, l’ocupació, la vida de família, el matrimoni, el vot, la participació associativa i l’accés als tribunals.

A més, es convida als Estats “a perseguir i reprimir les pràctiques discriminatòries i les actituds inacceptables” cap a les persones discapacitades.

Els legisladors europeus recorden que el passat 3 de maig del 2008 va entrar en vigor el Conveni de Nacions Unides sobre els drets dels discapacitats, que busca la “millora de la situació dels discapacitats físics i mentals”.

La resolució alerta contra els abusos comesos contra persones que es troben sota tutela i fa una crida a les empreses per donar ocupació als discapacitats i facilitar la inserció professional de joves que hi ha hagut tota la seva vida en institucions especials.

També se subratlla la necessitat de suprimir les barreres arquitectòniques i que les noves construccions respectin, per exemple, les voreres amb rampes.

El diputat socialista britànic, Paul Flynn, va demanar que “les persones que han estat traïdes per la naturalesa de la vida puguin gaudir d’ella” amb dispositius “senzills i econòmics”, com els microones que parlen, els bastons amb GPS, o els que permeten “mirar la televisió”.

Flynn va destacar que en l’actualitat els discapacitats tenen més facilitats que abans a l’hora d’utilitzar un transport públic, anar a un restaurant, pujar amb ascensor o llegir un diari.

Read Full Post »