Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Catalunya’

Qui sap si el nostre país té un problema general de asincronia: no fer les coses que s’han de fer en el moment que s’han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits… i massa sovint arribem a veure les coses clares, però quan ja és tard.
—Josep M. Espinàs (Barcelona 1927)

Read Full Post »

Ja cansa, n’estic més que fart d’aquesta autocomplasencia instaurada arran de la consulta.

Tothom creu que ha estat un èxit?. Jo no, on son el 59% dels electors restants que faltaven al recompte, ningú creu que son aquests electors els veritables vencedors.  L’abstenció en aquest cas era un NO rotund a la consulta.

Tenint en compte que els únics que van fer campanya a favor del NO han estat els de la caverna amb tota la seva retòrica plagada d’improperis contra tots i cadascun dels Catalans, no han aconseguit un mal paper.

Hem d’anar més enllà de les dades sensacionalistes i edulcorades per un sentiment de grandiossitat alimentat per les Espanyes profundes i cavernaries.

El SI d’Arenys es un pas que s’havia de fer, però d’aquí a pràcticament dir que ja esta tot fet…, hi va un tros!. En fa falta més que un 41% de participació, si no… no anirem enlloc i a sobre les Espanyes ens podrà dir: Que més voleu, ja heu decidit!

Read Full Post »

Avui es 11 de setembre… Diada Nacional de Catalunya i una data també important a EEUU, Chile, etc…

Avui també es el dia en que van Assasinar el Gustau Muñoz Militant independentista i socialista català, membre de les joventuts del Partit Comunista d’Espanya (internacional), assassinat per la policia espanyola.

Es per aquest ultim motiu, que publico aquest article, per tal de recordar aquells i aquelles que no hi son, els que han mort o els que hores d’ara estan a la presó.

Visca la terra!

Gustau Muñoz va néixer el 7 de març de 1962Sevilla. Fill d’un agent de viatges i d’una mestressa de casa, era el tercer de cinc germans. Més endavant, la família es traslladà a Barcelona on van néixer els dos darrers germans. Als quatre anys entrà a estudiar als Salesians, d’on sortí amb el graduat escolar i un munt de partits d’hoquei sobre patins jugats. Penjats els estudis, en Gustau va començar a treballar de repartidor en un supermercat amb quinze anys. Deixà més tard aquesta feina per entrar en una agència de viatges, feina que compaginava amb els seus estudis d’anglès. Algunes de les seves afeccions eren la fotografia i, sobretot, els esports de muntanya. L’alpinisme era la seva gran afecció, que compartia amb un dels seus germans i una colla d’amics, ja fos escalant roca com alta muntanya.

Pel que fa a la política, començà a moure’s entorn de la CNT. A causa del seu treball a l’agència, mantingué contactes i col·laborà esporàdicament amb la secció de transports, on militava un germà seu. Juntament amb aquest, participà en les assemblees i l’agitació que va precedir la negociació del conveni de 1978. També prengué part activa en les campanyes i manifestacions de suport als presos del cas Scala. La primavera d’aquell 1978, en Gustau, que acostumava a participar en la majoria de concentracions on es qüestionés la legalitat democràtica de l’Estat espanyol, se solidaritzà al carrer amb les lluites convocades per assemblees de disminuïts físics, les vagues de PNN i dels estudiants que reclamaven la continuïtat del nocturn. També participà en les manifestacions independentistes de diumenge a la tarda que s’organitzaven espontàniament a la plaça Sant Jaume en acabar les sardanes.

Després de diverses trobades amb part de la militància del PCE(i), decideix formar part de l’organització integrant-se a les seves joventuts (Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes) com a col·laborador i membre de suport a les manifestacions. Durant els enfrontaments que hi hagué a la primera gran manifestació convocada per l’Associació d’Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharaui en suport al Front Polisario i a la RASD, en Gustau resultà ferit d’una pilotada de goma al front. Afortunadament, a l’hospital on va ser atès només li van apreciar un hematoma que trigaria alguns dies a desaparèixer. El seu compromís polític no l’apartà d’altres activitats com la fotografia o els esports de muntanya, les seves dues majors afeccions. Juntament amb el seu germà i els seus amics practicaven sovint l’alpinisme tant en paret com en muntanya. Ara bé, això no el va fer oblidar de les seves responsabilitats polítiques. Un exemple evident, fou la penjada d’una pancarta exigint la llibertat d’expressió que duia l’anagrama de la campanya contra el Consell de Guerra als Joglars per la peça teatral “La Torna“. Aquesta acció fou duta a terme al sostre del Monestir de Montserrat davant la perplexitat i les atentes mirades de nombrosos turistes, muntanyistes, feligresos, benedictins i algun guàrdia civil. Després de realitzar l’acció de protesta va aconseguir, juntament amb els seus companys, escapar de la detenció.

La mort

Per la Diada Nacional de Catalunya de 1978, diverses organitzacions polítiques es mobilitzaren a Barcelona en manifestació. Una d’elles fou convocada, sota el lema “Fora les forces d’ocupació”, a plaça Sant Jaume pel PCE(i), i posteriorment il·legalitzada per les autoritats competents. Tot i això, la mobilització tirà endavant amb la participació d’en Gustau, en qualitat de militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes encarregat de donar suport a la manifestació com a piquet de defensa. Uns 1000 assistents iniciaren l’acte a les 20h del vespre al carrer Ferran a causa del fort desplegament policial davant del Palau de la Generalitat de Catalunya (plaça Sant Jaume) i encararen cap a les Rambles direcció Canaletes. El primer incident amb la policia es registrà davant de Canaletes quan es van descobrir dos agents de la brigada político-social camuflats enmig de la manifestació, els quals van rebre l’atac d’ampolles incendiàries. Posteriorment, la manifestació continuà el seu recorregut donant mitja volta a plaça Catalunya per descendir per les Rambles i acabar a carrer Ferran. En el moment pròxim a la finalització de l’acte, el gruix de manifestants havia augmentat considerablement, algunes dades apunten a 2000 assistents. En el moment que es va arribar a l’alçada del carrer Avinyó, la policia va començar a disparar pilotes de goma i pots de fum per tal de disgregar els manifestants. Davant les càrregues policials, un piquet de defensa de la manifestació format per cinc persones va respondre amb llançaments d’ampolles incendiàries des del carrer Ensenyament i la plaça Sant Miquel. En aquell moment van aparèixer policies de paisà pistola en mà amb l’objectiu de detenir-los, però no fou possible perquè es van veure sorpresos amb més artefactes incendiaris. Els membres del piquet aprofitaren aquell moment per sortir pel carrer Ensenyament cap al carrer Ferran, mentre s’escoltaven a la plaça els trets d’arma de foc. Just enmig dels avalots, en Gustau fou abatut davant del Sindicat de Banquers (carrer Ferran) per una bala del calibre 38 que va ser disparada de front. Un metge, que es trobava entre els vianants, l’intentà reanimar sense èxit dins d’un portal. Alguns dels manifestants intentaren avisar la policia dels fets per intentar que cedissin la seva activitat bel·ligerant, sense que aquesta es fes efectiva fins a l’arribada de l’ambulància avisada pels presents. Finalment, el cadàver del noi fou traslladat al dispensari de Pere Camps, on durant més de dues hores el personal sanitari va estar sotmès sota pressió policial per tal que no donessin cap mena d’informació. Posteriorment fou traslladat a l’Hospital Clínic.

L’enterrament

Per si no n’hi havia prou amb l’assassinat, la Policia va voler seguir intervenint-hi fins i tot en el seu enterrament. Per tal d’evitar una politització de l’acte, deslegitimar la figura de Gustau Muñoz de cara a l’opinió pública i sobretot, desestabilitzar el PCE(i), la Policia va decidir que l’enterrament es duria a terme en dues fases perfectament estudiades. La primera part consistia a avançar el funeral, convocat en principi per la família per a les 4 de la tarda. Així doncs, la Policia va aconsellar als familiars, a través d’un intermediari, l’avançament del sepeli per tal d’evitar més problemes. Tot fa pensar que fou el tinent coronel Rubio de la Policia Armada qui ordenà treure tan ràpid com fos possible el cos de l’Hospital Clínic i enterrar-lo aMontjuïc abans de l’hora prevista. A les 12 del migdia, rebutjant el cotxe fúnebre, s’introduí el taüt en una furgoneta i aquesta es dirigí cap el cementiri sense que se n’adonessin ni els periodistes ni les persones que passejaven en petits grups pels voltants de l’hospital. Cap a les 2 del migdia, sense missa a causa de les presses, el capellà dedicà un respons de dos minuts a peu de nínxol. La segona part d’aquest enterrament obeïa a una estratègia repressiva per escapçar definitivament un partit comunista que suposava un entrebanc per la Transició espanyola. La Policia sabia que avançant el funeral, la majoria de la gent disposada a assistir a l’homenatge anirien desistint-se a mesura que s’anés coneixent la notícia. Els qui no es desistirien per homenatjar-lo serien els companys de militància de la UJML i el PCE(i). Entre les 3 i les 4 de la tarda, militants comunistes, anarquistes i llibertaris es concentraren davant les portes d’urgència de l’Hospital Clínic i s’assabentaren progressivament de l’enterrament dirigit per la Policia. La indignació es va fer patent i 300 persones van decidir dirigir-se en manifestació fins al cementiri nord. En arribar el grup a la plaça Espanya és dissolta ràpidament per diverses càrregues dels antiavalots. A partir d’allà, es va fer constar que únicament unes 100 persones podrien arribar fins al cementiri. Segons testimonis que integraven aquest grup, la zona estava presa per policies amb walki-talkies i prismàtics. Un cop davant del nínxol es va retre un petit homenatge amb el cant d’Els SegadorsLa Internacional incloses. A mesura que anaven sortint del cementiri, just en creuar el llindar, eren detinguts contundentment i introduïts en un autobús i després portats en un solar on hi havia comptabilitzats uns 30 detinguts. La majoria d’aquesta gent fou sorpresa per un nombrós dispositiu policíac a la parada d’autobús de Can Tunis. Les corredisses es van fer inevitables, mentre se sentien trets de pilota i algun tret de pistola efectuat per dos policies de paisà. Posteriorment, tots els represaliats foren traslladats a la comissaria de Via Laietana per repartir-los en diverses dependències policials de Barcelona, on hi restaren incomunicats, sense càrrecs ni dret a advocat durant 7 dies.

Seguiment jurídic

El procediment és de Diligències Prèvies núm. 2176/78 del Jutjat d’Instrucció núm. 6 de Barcelona (després Sumari 67/79).

  • 13 de setembre 1978: Es realitza l’autòpsia del cadàver.
  • 4 d’octubre 1978: Hi ha una diligència d’ampliació de l’autòpsia.
  • 16 d’octubre 1978: La Policia espanyola comunica al Jutjat que el 16 de setembre va enviar un informe dels fets als Jutjats Centrals d’Instrucció de l’Audiència Nacional. Així doncs, és la Policia qui decideix que el cas sigui jutjat en aquest organisme.
  • 19 d’octubre 1978: El Jutjat núm. 6 de Barcelona s’inhibeix del cas.
  • 7 de novembre 1978: L’Audiència Nacional torna les diligències al Jutjat de Barcelona per entendre que la competència és d’aquest últim.
La Policia espanyola va enviar a l’Audiència Nacional, de forma conjunta, l’atestat per l’homicidi i l’efectuat per les detencions a l’enterrament en un clar intent d’aconseguir que l’Audiència Nacional accepti la competència dels dos assumptes. Per aquest motiu en inhibir-se, els dos atestats van aparèixer a les Diligències del Jutjat núm. 6.
Les investigacions es varen portar a terme únicament en relació amb l’assassinat, i a tal efecte es fa testificar als policies imputats i als testimonis que acompanyaven en Gustau quan va ser assassinat. Així mateix, es van practicar pericials mèdiques no només en relació amb l’autòpsia sinó també sobre la possibilitat que el jove hagués pogut desplaçar-se corrent o caminant després de rebre l’impacte de bala.
  • 12 de maig 1979: Quan faltaven diligències proposades per l’acusació particular, el Jutjat decreta la conclusió del Sumari sense processament. Poc després, la Sala 4a de l’Audiència revoca la resolució per seguir les investigacions.
  • 19 de gener 1982: El Jutjat torna a donar per finalitzat el Sumari.
  • 23 de juliol 1982: L’Audiència torna a revocar la conclusió del cas.
  • setembre 1983: Novament es conclou el Sumari i davant l’Audiència se sol·licita el processament del policia que va disparar a plaça Sant Miquel, ja que tractant-se d’un únic imputat l’Audiència podia processar-lo.
  • 13 d’octubre de 1983: La Sala 4a de l’Audiència denega la petició de processament acordant el sobreseïment provisional de la causa.

Read Full Post »

Ja tenim finançament, bé si més no tenim el document que s’ha d’aprovar en breu. Per mi torna a ser una baixada de pantalons vers la “Gran España, Conioo”. Tornem a ser sotmesos a un espoli fiscal i a més amb el consens Català de l’esquerra més rància i regionalista dels últims temps. Senyors del Tripartit, tornin a espanya i quedin-se, deixin de ser els Salvapatries que ens durà cap a un paradís Català i donin veu al poble ara que poden!

Així quedarà el Finançament!

El model beneficia a les comunitats més poblades perquè els recursos es repartiran en relació als habitants actuals de cada comunitat. El sistema vigent prenia com a any basi les dades demogràfiques de 1999. Dit d’una altra forma, no tenia en compte que la població de Balears s’ha incrementat en un 33,2% en els últims deu anys mentre que la d’Astúries només ha crescut un 0,07%.
D’altra banda, a petició de Catalunya, s’aplicarà l’anomenada anivellació parcial, la qual cosa suposa fitar els mecanismes de solidaritat. Així, del conjunt d’ingressos fiscals de les comunitats, un 75% anirà destinat a una borsa comuna que el Govern denomina fons de garantia de serveis públics fonamentals. I, el restant 25% dependrà de la capacitat fiscal de cada territori. Així, aquelles comunitats més dinàmiques sortiran beneficiades. L’Estat aportarà un 5% addicional al fons de garantia, la qual cosa implica que el 80% dels recursos aniran dirigits a garantir els serveis fonamentals (sanitat, educació i serveis socials).
El model es tanca amb altres tres fons, que es finançaran exclusivament amb diners de l’Administració central. Un de “suficiència global”, que el seu principal objectiu serà impedir que cap comunitat vegi minvats els seus recursos respecte al model actual. I, finalment, s’estableix l’anomenat “fons de convergència” que es bifurca en dues: el primer, batejat com a fons de competitivitat, que servirà per reduir les diferències en finançament per càpita. Per exemple, actualment, la distància en recursos per habitant supera els 40 punts entre la qual major finançament rep (Extremadura) i la que menys (Balears). Tal diferència es reduirà en un 25%. L’últim fons, cridat “de cooperació”, es destinarà a les regions amb menor renda. Podran optar a ell aquelles regions amb un “PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana”, que tinguin “una densitat de població inferior al 50% de la mitjana” o el creixement de la qual de població sigui inferior al 90% de la mitjana”.
Elena Salgado no va voler especificar les posicions en renda per càpita de les comunitats i només va apuntar que Catalunya se situaria “lleugerament” per sobre de la mitjana. En qualsevol cas, Salgado si que va apuntar que el nou sistema permetrà que comunitats que se situaven molt lluny de la mitjana en finançament per càpita s’apropin més a la mitjana. En aquesta situació es troben Balears, Comunitat Valenciana, Madrid o Múrcia. A pesar que Salgado va esquivar la qüestió, en termes relatius, les regions que actualment ocupen les posicions més altes en recursos per càpita (Extremadura, Castella i Lleó, Cantàbria o Astúries) veuran reduïdes les seves diferències respecte a les regions menys beneficiades. No obstant això, els recursos addicionals permetran que cap comunitat perdi ingressos amb el nou model. A més, la distribució de recursos tindrà en compte, entre altres variables, la superfície, la dispersió, la insularitat, la població en edat escolar i la major de 75 anys.
Més enllà de les xifres, el nou model suposarà dotar de més autonomia als territoris ja que la cessió en l’IRPF i IVA ascendirà al 50% des del seu nivell actual del 33% i del 35%, respectivament. Els majors ingressos aniran acompanyats d’una major capacitat normativa, sobretot en l’IRPF, on les comunitats podran modificar el nombre de trams en l’impost de la renda i fixar els mínims personals.

Text refós de Cinco Dias.

JA, NO US CREC!

Read Full Post »