Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Barcelona’

 Globus 40 aniversariUn 9 de setembre de fa 40 anys, arribà a Barcelona  una curiositat de la natura, un element digne d’estudi, una joieta vaja!

Nascut a vesprades, de mida, pes i formes normals amb una aparença afortunada (segons la mare… clar!) començava l’aventura d’aquell jove xicotet. Amb actitud tranquil·la i satisfeta creixia al costat del seu germà i germana menors, als quals manegava a plaer ja que el seu físic li ho permetia: Passaven els anys a la granja on vivien tots, un lloc carregat de natura, bitxos, animals, espai per correr i jugar.  Entre guixos mèdics, venes i punts quirúrgics empenyien dies, setmanes, mesos i anys en tranquil·litat, tret dels crits, càstigs i rabietes adolescents altrament normals per l’edat.

Transcorre la infància i adolescència al camp, en plena natura, anar a escola a un poblet on a la classe més gran hi havia 25  alumnes  trobo que va ser el gran encert dels meus pares. Allà varem aprendre a correr sense por, a jugar sense ansies ni intimidacions, a observar la natura cada dia en obrir la finestra; Allà vam saber el que és el fred o quedar-se aïllats més de 7 dies a causa d’una nevada (en aquesta vaig fer els meus primers slaloms), les excursions amb bici per les muntanyes de la zona o les que fèiem en moto…  Allà vaig créixer, allà em varen formar en els valors que ara vists amb distancia, no son pitjors dels que he vist a altres bandes; Allà va ser on m’ensenyaren que la curiositat per aprendre altres coses no  és dolenta. Va ser allà on em vaig fer un home!

Tanta era la meva devoció al camp que vaig creure que m’aniria bé passar-me 2 anys internat en un cole dedicat a formar persones de camp i fidels creients d’un dogma sectari Católico-Romà que va ser clau per a la meva incipient rebel·lia, tan personal com política, això i els 4 mesos que em vaig passar a França; Que tot sigui dit… per a un noi de 16 anys era un altre mon.

Vaig passar de ser un noi de “corral” a ser un revolucionari exaltat. Era capaç de discutir l’existència de la trinitat amb el mateix papa o la necessitat d’agafar les armes i muntar una guerrilla per desfer-nos de jou capitalista atentant contra tot allò que consideràvem imperialista, patriarcal, feixista, etc…  D’aquella època conservo els amics i la ideologia, una mica matisada per l’edat i el sentit comú però en el fons tan guerrillera com aleshores. També va ser l’època del descobriment de les drogues, a les quals ara mateix no tinc cap mena d’apreci ja sigui per afartament o simplement perquè no m’aporten res remarcable al llarg del temps. D’aquelles dates recordo les festasses, concerts, festivals, mani-festacions, etc, en les quals algun que altre excés vaig cometre. Però bé, una època que recordo amb gratitud i somriures.  Passada l’etapa “pueblerina” vaig marxar a viure a un altre poble no gaire més gran però capital de comarca. Allà la meva vida canviarà tan políticament com personalment. Abans d’això, i coincidint amb la majoria d’edat vaig passar una temporada a Barcelona amb l’excusa d’estudiar i on l’únic que vaig fer va ser… res! Sortia de dilluns a diumenge i tornava a començar. Va ser allà on vaig descobrir la vida a ciutat, una vida plena de coses insubstancials  buides i solitàries tot i estar rodejat per més de 1 mílio de persones.

20 i pico anys llargs, amo i senyor del meu futur, amb feina estable i l’agradable sensació de poder amb tot, fins i tot amb la recentment iniciada carrera de Sociologia. Ja era hora d’encaminar la meva vida cap a quelcom que m’aportés més que borratxeres i falses felicitats. Vaig començar a implicar-me encara més en la política guerrillera, els caps de setmana no només eren per sortir de festa sino per a militar activament en actes polítics, fer excursions  i viatges a llocs emblemàtics, conèixer i reconèixer altres realitats, etc.

Però just a la cresta… Catapum, un accident em deixa de per vida en cadira de rodes. Tothom em diu que si l’hi hagués passat a ell/ella seria un daltabaix i que no podria sortir-sen… I que voleu que us digui… clar que si que és un daltabaix però de sortir-ne, tothom s’ensurt, no hi ha cap més remei si vols tenir vida pròpia. Allò va suposar tornar altre cop a Barcelona per temes de recuperació i mandangues mentals varies, les quals em deien que seria millor la vida que m’esperava a nivell adaptatiu i d’accessibilitat. Allà vaig comprendre que el que no volia ser era Sociòleg i vaig canviar de carrera (Telecos + Empresarials) l’una amb mes sort que l’altre. Barcelona m’avorria i la veritat és que el que t’incapacita es la mentalitat paternalista del que t’ho facin tot i t’ajudin a tot. Si tu mateix creus que no pots fer una o altra cosa de segur que acabaràs sense fer-les i Barcelona es una ciutat com qualsevol altre, pensades per a gent sense cap diversitat física, sensorial o intelectual. Per tan… que més feia viure a BCN o a Vilafranca, els problemes serien a tot arreu i només jo podia enfrontar-los. Vaig canviar de residència i ciutat, vaig muntar la que seria el primer WISP de l’estat (WirelessInternet Service Provider) avançant-me 4 anys a tots els altres negocis que per altra banda encara aguanten, cosa que el meu no. Encara bo que vaig adquirir coneixements que em permeten dedicar-me a aquest sector encara avui dia.  Vaig canviar la militància política per la militància en plan (Acción Mutante) i en una de les coses en que col·laborava vaig coneixer la que es avui dia mare del meu fill i companya. Ja portem 6 anys junts i no podria estar millor.

Els 3 de Cal Rojo

Ja ho veieu… mitja vida en poc més de 900 paraules. La veritat es que no ha estat malament del tot, no canviaria res del que he viscut i més des de aquell dia en que vaig ser conscient que viure era aprofitar les bones estones, gaudir de les persones i deixar passar els patiments.

Salut i alegria que son 2 dies!

Read Full Post »

El dia 14 de novembre hi ha VAGA GENERAL!

Fem vaga general perquè ha arribat novament l’hora de dir prou, de plantar-nos un cop més, però amb més força que mai, i fer front a la gestió capitalista de la crisi. Una gestió que consisteix en carregar els costos d’aquesta sobre l’esquena de les treballadores i les classes populars, és a dir, sobre la majoria de la població, tot privant-la de qualsevol possibilitat d’un treball i d’una vida dignes.

Fem vaga per a donar continuïtat a les nostres lluites quotidianes, perquè no estem disposades a acceptar que es continuïn retallant els nostres drets laborals i socials, ni que es privatitzin els serveis públics que són de totes i tots, ni que se’ns continuï robant per a salvar els bancs, els especuladors i el capital financer.

Perquè, després de cinc anys de crisi, ja hem tingut temps més que suficient per a copsar el que volen els polítics que manen a Berlín, a Brussel·les, a Madrid i a Barcelona, aquells qui decideixen sobre les nostres vides, sobre el nostre futur i el de les nostres filles i netes. No ens representen. Ara ens toca parlar a nosaltres i ho farem, com sempre ho hem fet, al carrer.

Serà al carrer on direm la nostra per fer-nos sentir, tot cridant ben alt i ben clar que n’estem fartes i que no admetem ni un segon més continuar transitant per aquest camí de patiment, renúncies i misèria al qual ens volen condemnar…

* NO admetem les reformes laborals, que desregulen i precaritzen més encara les relacions laborals, faciliten i abarateixen l’acomiadament, i deixen indefenses la majoria de les treballadores front el poder discrecional i arbitrari dels patrons.

* NO admetem les retallades en els nostres drets socials: La sanitat, l’educació, les pensions de jubilació, les prestacions d’atur, les escoles bressol, els serveis socials i d’atenció a la dependència, etc.

* NO admetem l’externalització i privatització dels serveis públics, ni la seva gestió a partir de criteris empresarials.

* NO admetem ni un segon més la sagnia dels desnonaments. L’habitatge és un

Read Full Post »